El 7 d'octubre de l'any 2000 es va celebrar el lliurament dels premis literaris ÀNCORA en el saló de sessions de l'Ajuntament de Sant Feliu. En un acte presidit per l'acalde en funcions, Victor Pascual, una àmplia representació del consistori, el director d'aquest Setmanari, Josep Maria Isern, els membres del jurat i el públic emplenant la sala d'actes es va fer públic el veredicte dels guanyadors del certamen literari.

L'acte va ser presentat per Josep Andujar "Se", director de Ràdio Sant Feliu, i es va iniciar amb les següents paraules del director del Setmanari: "Senyores i senyors, bona nit. Ja tornem a tenir premis literaris a Sant Feliu. Primer va ser pels voltants del 1880 quan se'n van convocar uns, després el 1950 va ser l'Instituto de Estudios Guixolenses -entitat propera a ANCORA- també en va convocar uns. També l'any 60 va haver-hi alguns jocs florals de Pedralta amb concurs de poesies. L'any 1990 es van convocar en tres anys seguits els premis Enric Descayre i Salgas, convocats per l'empresa que portava el seu fill Albert. I ara per primera vegada l'any 2000, ÀNCORA ha convocat els premis d'investigació local, narrativa curta i poesia marinera. Hem de dir que estem contents perqué, per ser la primera vegada, n'hi han concorregut deu en poesia, cinc en investigació, i cinc en narrativa curta. Després un reresentant de cada membre del jurat explicarà la valoració que han fet de cada treball que s'hi ha presentat. És intenció d'ÀNCORA -si podem- de convocar cada any aquests premis literaris perqué vagin agafant ressó i siguin reconeguts com uns Recull de Blanes o alguns de semblants. Després tenim la intenció i segons les disponibilitats que els treballs guardonats els premis, editar-los cada any en forrma de llibre amb la notació que digui
premis literaris ANCORA del 2000, 2001 i anar seguint. Després aquest any, i sense que serveixi de precedent, els altres treballs que s'han presentat en investigació local, com que són treballs que afecten integrament en temes sobre Sant Feliu; creiem que s'han de donar a conèixer abastament i per tant seran publicats dins les planes del Setmanari, en forma d'encartable o quelcom similar . Aprofito per excusar l'absència d'un membre del jurat en Xavier Duran que per problemes familiars no ha pogut ser aquí aquesta nit per acompanyar-nos. Finalment agrair a l'Ajuntament de Sant Feliu i Diputació de Girona el suport i col-laboració que ens han donat, als membres del jurat pel treball que han tingut en aquesta primera edició i a tots vostès per la seva assistència aquí. Res més, bona nit."

Premi Enric Descayre i Salgas d'investigació a Rosa Maria Massegossa pel treball APORTACIÓ A L'ESTUDI DEL ROMANCER POPULAR. "LA PRESÓ DE LLEIDA", TRES VARIANTS RECOLLIDES A SANT FELIU DE GUÍXOLS.

A continuació es va procedir a fer la lectura de l'acta del veredicte del primer jurat, i l'obertura de la plica que conté qui és o qui s'amaga darrera aquest pseudòmin pel lliurament per donar el primer premi. D'aquesta manera, el pseudònim de Na Margalida respon la guixolenca Rosa Maria Massegossa i Perxés.
Massegossa va explicar que el seu treball neix arrel que "l'any 27 a Sant Feliu de Guixols van venir dues noies, la Palmira Jaquet i la Maria Carbó, en nom d'una missió de l'obra del cançoner popular de Catalunya, que era un projecte auspiciat per en Rafel Patxot i executat per l'Orfeó Català . Llavors a Sant Feliu aquestes dues dones van venir durant els primers dies de l'any 27 i van recollir 167 cançons. D'entre aquestes 167 cançons, jo me n'he basat en tres, tres variants d'una mateixa cançó que és La presó de Lleida i a partir d'aquí he intentat fer una mica de recerca per trobar l'origen i també la història que va desenvolupant aquesta cançó. Entre moltes altres coses, he trobat que les de Sant Feliu són força peculiars, que responen molt a uns trets característics que ens poden donar moltes pistes per trobar l'origen real que apunten que és França, però que m'ha servit molt per fer una recerca important que esdevingui en una recerca molt més important a partir -que ara no ho puc fer- dels arxius de Provença i del Piamont. Però, vaja, espero que aquest treball sigui prou digne per haver guanyat aquest premi".

Accèssit Premi Enric Descayre i Salgas d'investigació a Jordi Gaitx Moltó, Andreu León Madrenes, Albert Maurici Vidal i Josep Solà i Granés pel treball LA REPRESSIÓ CULTURAL SOBRE LA BIBLIOTECA DEL CASINO DELS NOIS (FEBRER-MAIG 1939).

Per altra part l'accèssit sota el nom Jordi d'Amposta correspon a un treball fet per quatre membres: Jordi Gaitx Moltó, Andreu León Madrenes, Albert Maurici Vidal i Josep Solà i Granés.
Gaitx, que va recoilir el premi en nom de tots quatre, va destacar que el grup de quatre persones "és un grup que enriqueix, o sigui sobretot tenint poc temps que era el que teníem nosaltres, havíem iniciat el treball a finals d'agost i llavors va ser una cosa que amb quatre persones es va poder fer més fàcilment, i a part, que és molt enriquidor perquè si tu no veus una cosa, la veu un altre. Bé, sobre el treball, és com bé diu el títol, són uns fets històrics que nosaltres hem analitzat sobre l'entrada de les tropes franquistes a Sant Feliu el febrer del 39 i llavors una de les accions que van
emprendre aquestes forces d'ocupació -com se autoanomenaven elles-, va ser la depuració sobre la biblioteca del Casino dels Nois, una biblioteca important en aquella època. Pensem que era gairebé semipública, o sigui no només hi anaven socis sinó també estudiants, per tant d'una certa importància els fets que van passar allà. Es van retirar uns quants llibres, que llavors -bé s'ha de dir- hi van tornar a ser de consulta pública més endavant. Però la intenciò va ser de fer una depuració i aixó és el que hem estudiat". Gaitx també va manifestar la coincidència que s'ha produït amb el nom d'Enric Descayre i ser doblement protagonista: obtenir ara un accèsit amb el seu nom i alhora ser protagonista de la Història en el treball en tant va ser cap de la Falange a Sant Feliu l'any 1939.
En representació del jurat deis premis d'investigació, Lluis Palahí va exposar que quan van rellegir el treball sobre la cançó La presó de Lleida va causar "un impacte, a més de ser un treball molt intens i que s'ha hagut de repassar molta documentació, el fet d'intervenir també la gran figura guixolenca que és Rafel Patxot s'ha de tenir molt en compte perquè gràcies a ell aquesta obra del Canconer Popular ha estat una realitat." Per altra banda també es va elogiar la tasca de documentació i recerca dels altres treballs presentats i que seran publicats igualment en aquest Setmanari.

Premi Claudi Isern i Llorens de NARRATIVA CURTA a Marina Tarridas Badosa per l'obra LES ROQUES.

En aquest apartat l'obra decidida com a guanyadora pel jurat va ser el relat de títol "Les Roques" amb el pseudònim d'"Atzavara". Un cop s'obrí el sobre es va revelar que l'autora -en aquest cas- és Marina Tarridas Badosa, de Malgrat de Mar.
Tarridas va comentar al públic assistent que emplenava la sala de sessions de l'ajuntament que feia dos anys que escrivia, una dedicació que li agrada molt. La narració, va dir, "està basada en un fet real que va passar en un poblet del Maresme, en un poblet molt petit. I és ciar, he hagut de canviar molt els noms, naturalment, llavors he afegit moltes coses, i he hagut de canviar perquè un dels protagonistes encara es viu i em sabria molt de greu que llavors segons les coses que es diuen a la narració... els fills...".
Per la seva part, aquest jurat va justificar la seva decisió a través de Josep Vallverdú que va anunciar que van estar "molt aviat d'acord en que dels cinc treballs presontats se'n va fer una classificació que era bastant equidistant peró bastant equilibrada. Hi havia dues obres en un extrem, dues obres a l'altre i una al centre. En un extrem estava compost per dues obres -no sabem qui són els autors- però es referien a episodis antics entorn a la Guerra Civil espanyola, vivències possiblement personals o de persones molt acostades a ells, i aquestes obres tenien irregularitats, irregularitats que no ens acabaven de decidir a considerar-les plenament mereixedores perquè per exemple hi havia un excés a voltes d'ingenuitat i en altres vegades hi havia una manca de llengua, És a dir, fluctuaven, no eren del tot madures. I a més a més cal tenir present que en això de la novel-la curta o la narrativa llarga cal tenir un sentit de l'arquitectura i de la construcció extremadament fi, perquè perilla, immediatament surt l'aluminosi. A les altres dues obres, a l'altre extrem, eren possiblement -no ho sé- de gent més jove; tenien una intenció més rupturista però també queien en irregularitats. I la missió d'un jurat ens sembla que és considerar que totes les peces que construeixen l'arquitectura, la construcció, la intensitat, l'equilibri d'un relat estiguin ben unides. Aquí també hi havia irregularitats, de vegades en els mateixos capítols -i una de les obres està feta a base de capítols o gairebé de proses separades- hi havia coses francament bones, francament avançades coses que semblaven afegides, una mica com a farcit. Això ens va decidir també a esperar una mica més i a veure qué passava amb la cinquena obra.
La cinquena obra, que ha estat la premiada, vam trobar una narració equilibrada, molt correcta de llengua, molt fàcil i al mateix temps intensa de llegir, és a dir que pren al lector, que té molts tons tradicionals a manera de la novel.la d'amor -perquè és una història d'amor tradicional, sòlida- i que tenia un aire tot ell de començament i acabament perfectament circular: l'obra comença, l'obra acaba, l'obra es manté." Destacant alhora que malgrat els contactes ser via telefònica entre els membres del jurat, van ser "d'absoluta coincidència. Aleshores aquest és un jurat que té el goig de dir que ha tingut una unanimitat total".

Premi Margarita Wirsing i Bordas de POESIA MARINERA a Elvira Gràcia i Tomas.

Finalment el darrer guardó que quedava por lliurar, el de poesia marinera, segons el jurat es va destapar el sobre amb el pseud¢nim Nereida, corresponent al recull de poesies amb el títol Mar de Vers de l'autora Elvira Gràcia Tomàs, de Santa Cristina d'Aro.
Gràcia va rebre amb emoció el premi i va optar, més que explicar, a llegir la seva pròpia poesia que encapçalava la seva participaci¢ en el certàmen. Previament, però, va dir: 'jo poso el meu granet de sorra porquè el mar dels sentiments no es quedi sense platja des d'on poder contemplar la immensitat de l'Univers".
Qui va prendre la paraula, seguidament per part del jurat de poesia, va ser Joaquim Molas que en va destacar, a diferència de les anteriors convocatories, que aquest era un apartat molt concret. Seguint la seva explicació del veredicte, Molas cità que "És evident que hi ha una gran tradicio de poesia sobre el mar. Probablement hi ha tanta tradició que el tema està molt gastat; aleshores és molt difícil enfrontar-s'hi perquè de seguida poden sonar a Paul Valerie, a Malarmé, a Josep Maria de Segarra o Joan Maragall. Nosaltres ens vam trobar d'entrada que hi havia tres tipus de poema: uns poemes escrits en termes tradicionals, uns altres escrits en formes populars -no tant en la línia de les cançons recollides sota els auspicis del Patxot, sinó tradicional més en un sentit més actual- i per últim hi havia una sèrie de poemes, dels deu que s'hi han presentat, escrits en vers lliure. Això vol dir que era un altre tipus de forma -per entendre'ns- externa d'un sonet o d'una quarteta o la forma externa popular, sinó que la forma estava supeditada al joc de matàfores, al joc d'imatges i, sobretot, a la manera com s'escrivia.
Hi havia, per tant, tres possibilitats. Aleshores el jurat va donar voltes sobre que convenia en aquest moment premiar si les formes més lliures o les formes més tradicionals, siguin populars siguin cultes. En principi es va discutir això però de seguida ens vam adonar que si anàvem a jutjar la creació estrictament poètica, el valor del poema en ell mateix, no hi havia dubte: havíem d'eliminar els poemes escrits en forma de vers lliure i fins i tot es populars -malgrat algun d'ells el vam tenir molt en consideració- que ens havíem de centrar sobretot en els poemes de formes més clàssiques o més tradicionals. I aleshores ens vam enamorar tots tres, gairebé sense haver-nos-ho dit, deIs poemes que han sortit premiats perquè  malgrat algun lapsus prosòdic, tècnic, que estem disposats a dir-li a la guanyadora per si el pot polir -va assenyalar el membre del jurat-. Ens vam enamorar d'aquests poemes perquè eren els que responien més a uns valors, a unes virtuts estrictament poètiques, estrictament líriques, i per això ho vam premiar.
Molas va concloure que "nosaltres creiem que els deu poemes presentats eren poemes a tenir molt en compte però s'ha triat aquell que oferia una forma més arrodonida, més pròxima a les formes clàssiques. I un sonet si no respon a uns modeIs clàssics, malament. Aquest sonet respon a uns models clàssics que són els que han informat tota la poesia si menys no des del senyor que es va inventar el sonet -que era un sicilià- que es deia Lavigne".
Per finalitzar l'acte va intervenir l'acalde en funcions, Victor Pascual, que va significar l'assistència del públic i persones en suport i recolzament al món literari, a més a més de l'assistència destacable del jurat que prestigien els premis que s'han donat avui, va din Pascual es va referir també als tres directors d'ÀNCORA que porten el nom i estan dedicats els premis, destacant "ser un gran encert que s'identifiqui amb valors literaris aquestes persones perquè el valor literari intrínsecament ja el tenien però a més a més tenien aquesta facilitat de transmetre'l a l'entorn seu a tots els nivells de la gent que s'hi atansava".
L'alcalde en funcions també va remarcar "unes questions que crec importants i entenc que avui estem en el marc idoni per esmentar-les". Així va parlar primer de la identificació d'ÀNCORA amb la ciutat a través del temps, amb una transformació -segons Pascual- al llarg de més de 50 anys d'existència per anar mantenint el nivell d'acceptació entre la gent de Sant Feliu però també  d'interés i de servei. En un segon punt, va valorar l'esperit de servei a la comunitat deIs que l'han fet possble, malgrat el canvi generacional que l'ÀNCORA hagi anat sortint continuament, perseverant i millorant. En un altre ordre va significar el fet de ser "el notari de la ciutat', en el sentit de donar fe dels actes més importants i la credibilitat del que s'hi escriu, va indicar. Al mateix temps ens va encoratjar a seguir amb la tasca de servei a la nostra ciutat.
Per finalitzar l'acte es va fer un refrigeri al pati de l'ajuntament i la posterior fotografia de jurat i premiats. El darrer acte de la festa deIs Premis Literaris ANCORA va ser un sopar en el restaurant Amura amb l'assitència del jurat, guanyadors, representants del consistori i els membres d'aquest Setmanari.