Maria Victòria Secall guanya el de narració i Ester Xargay el de poesia marineraEl saló de plens de l’Ajuntament de Sant Feliu que va quedar de nou petit amb l’acolliment de l’acte de proclamació del veredicte del jurat i al lliurament dels II Premis literaris Àncora. Una escriptora mallorquina i una altra guixolenca, Maria Victòria Secall i Ester Xargay, foren les guanyadores dels premis en els apartats de narració curta Claudi Isern i poesia marinera Margarita Wirsing respectivament. Pel que fa al premi d’investigació Claudi Isern aquest va quedar declarat desert. Convocats per aquest Setmanari Àncora, els premis compten amb el suport i la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Feliu, la Diputació de Girona i la Fundació Caixa de Sabadell.

Va obrir l’acte el director d’Àncora, Josep m. Isern, amb les següents paraules:

“Ens trobem novament aquí reunits igual com fa un any per donar a conèixer públicament el veredicte del jurat dels Premis Literaris Àncora, que tal com diuen les seves bases estan creats amb la voluntat de fomentar la creació literària i, al mateix temps, servir de promoció de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. I, realment, davant l’increment de la participació que s’ha obtingut aquest any, tant en quantitat com en qualitat, tal com manifestaren els membres del jurat el dia d’emetre el seu veredicte, entenem els organitzadors que, en part, ho hem aconseguit i ens n’alegrem. I dic en part perquè si bé pel que fa a premi de narrativa curta s’han presentat 20 treballs, 15 més que l’any passat, en poesia marinera la xifra d’enguany ha arribat als 50, quan l’any passat només varen ser 10. Lamentablement, pel que fa al premi de d’investigació i recerca solament s’han presentat dos treballs quan l’any passat, tot i la pròrroga de presentació, varen ser 5 en total el que es varen rebre.

”I és en aquest sentit que lamentem aquesta disminució de treballs presentats a un premi que, precisament, té l’import més alt dels premis i que és el que hauria de servir de motiu perquè la participació fos més nodrida, amb treballs de biografies de personatges, entitats o institucions guixolencs, o altres temes locals desconeguts i encara per investigar. Malgrat això, per ser solament el segon any que es convoquen aquests Premis Literaris Àncora i amb la participació que hem tingut, podríem dir que aquests potser ja comencen a fer-se, modestament, un lloc en els certàmens literaris del principat.

”També, i com es va fer a la convocatòria de l’any passat, és intenció d’Àncora publicar per Sant Jordi el llibre amb els treballs guanyadors, incloent-hi també en aquesta ocasió el text de la conferència sobre Gaziel del nostre amic i reconegut escriptor Josep Vallverdú.”

Tot seguit, Josep Vallverdú va pronunciar la seva conferència Gaziel revisitat, centrant-se en tres punts: la passió de Gaziel per Sant Feliu de Guíxols, les tensions de la seva activitat periodística i el seu darrer esclat literari. Vallverdú va recordar l’amor de l’escriptor guixolenc per la seva ciutat que es manifesta als Goigs de Sant Feliu: “Ai que n’ets de ben plantada / amorosa com un niu / tan dolça i encalmada / entre la boscúria alada / i el sorral com un caliu: ai, ciutat de Sant Feliu / arran de la mar salada!” I va fixar la figura, el temps i la contemporaneïtat de Gaziel. “La producció de llibres en llengua catalana de Gaziel supera en densitat, però no en nombre, els articles i llibres en castellà que escriví durant 18 anys per a o entorn de La Vanguardia, del qual, en col·lectiu o en solitari, en fou director 14”, va explicar Vallverdú. I va insistir: “Tenia el do de l’escriptura captivadora, ho fes en castellà o en català. Jo, modestament opino que sempre va ser un autor català, i que emprava el castellà, que coneixia molt bé, com una llengua instrumental, com qualsevol periodista, o com qualsevol de nosaltres, però sempre amb gràcia i eficàcia.”

Vallverdú va resseguir la seva trajectòria personal i periodística, primer a La Veu de Catalunya i després a La Vanguardia, a més de les seves col·laboracions al diari de Madrid El Sol. Va citar fragments dels seus articles i es va referir a les seves obres Hores viatgeres, Meditacions en el desert, Goigs de Sant Feliu, Diario de un estudiante en París, Una vila del vuit-cents, del qual va dir que “és un llibre breu, excel·lent, ple d’amor, d’humor, de sentiment i de ganxoneria. I també un recorregut per la dolorosa consciència de supervivent. Per a ell, el Sant Feliu de cinquanta anys abans era el paradís terrenal, mentre que ara tot això se n’anirà en orri devorat pel turisme ferotge”, Sant Feliu de la Costa Brava, Tots els camins duen a Roma i la Història de La Vanguardia. I també va citar les obres de la Trilogia Ibèrica (Castella endins, Portugal enfora, La península inacabada) i Cura d’Aires (Seny, treball i llibertat i L’Home és el tot).

Un cop va finalitzar la conferència de Vallverdú amb un plaent aplaudiment del públic assistent, es va procedir al lliurament dels premis per part de l’alcalde de la ciutat, Joan Alfons Albó; el director del Setmanari Àncora, Josep M. Isern; el diputat Manel Montalbán, en representació de la Diputació de Girona, i Jaume Borrell, de la Fundació Caixa de Sabadell. També hi eren presents representants de tots els partits en el consistori amb els regidors Víctor Pascual, Joaquim Clarà, Paula González, Joan Casamitjana, Carles Xargay, Jordi Juanola i Beatriu Cruset.

El Premi Narració Curta Claudi Isern i Llorens, dotat amb 100.000 pessetes, dels 20 treballs presentats, va ser per l’obra Lluna nova amb el pseudònim de Blanca, del qual és autora Maria Victòria Secall i de Fermentino, de Palma de Mallorca. El jurat va decidir atorgar en aquesta categoria un accèssit, dotat amb 50.000 pessetes a la creació Divuit dies de vacances, presentat sota el pseudònim Martí l’Humà, i que va resultar ser Jordi Bordas i Coca, de Barcelona.

Els primers premiats de la vetllada van explicar les seves obres literàries; per la seva part Maria Victòria Secall va dir que la seva obra “tracta de la vida d’una dona que comença essent molt hermosa, es pubilla del seu poble, i després fa tota una evolució cap a una solitud i instrospecció fins a la mort després de tenir cinc fills amb tot un seguit de reflexions sobre la feminitat, el món que l’envolta i les circumstàncies socials que condicionen les persones. Jo he passat molt de gust fent-la i us agraeixo molt a tots aquest reconeixement”. Jordi Bordas va indicar que el seu treball “va ser escrit –com diu el títol- durant 18 dies de vacances; es a dir, cada dia vaig escriure un conte que tractava sobre les diferents maneres que hi ha de fer vacances. Observava, mirava al voltant i en surt una mica de tot; des de la gent que està ala Costa Brava i es troba que aquell dia fa núvol i decideixen anar-se’n al museu de Figueres i es troben tota la carretera colapsada per que tothom fa el mateix, fins a gent que senzillament un dia se’n van d’excursió, com passen a la platja i fan castells de sorra... coses molt normals. Estan escrits en un to de no gaire alçada, sense gaires pretensions però amb la intenció de tenir aquesta frescor que tenim tots a les vacances”

L’explicació del vot del jurat del premi Àncora de narració curta Claudi Isern, en veu del seu representant, el periodista científic Xavier Duran va ser: “en nom del jurat, jo voldria no només parlar dels premiats sinó parlar una mica breument del premi; un premi molt jove tot i que podem dir que va néixer en el segle passat però és jove, té dos anys i que tot i així ja es va consolidant com una mostra –si menys no en el de narrativa curta com també amb el de poesia marinera- però en el de narrativa curat concretament que s’hagi multiplicat per quatre el nombre de treballs que es presenten. I a més a més que s’ha multiplicat per quatre també els orígens d’aquests treballs, es a dir, que gràcies a la difusió que s0ha fet des del setmanari, des de l’Ajuntament, des d’altres entitats, des dels mitjans de comunicació i també la col·laboració de l’Associació d’Escriptors de la Llengua Catalana, hem pogut tenir originals procedents de diversos llocs del principat però també de les illes i també del país Valencià; i com anècdota ha arribat fins i tot un original de Xile que no complia les bases perque estava en castellà però que probablement es deu a aquest s miracles d’internet on les notícies ja no tenen ni fronteres ni distàncies i arriben ben lluny. Crec que és molt important que un premi tant jove com aquest, a aquí Sant Feliu hi arribin originals de tot arreu perque és la demostració que a tot el territori del països catalans (doncs ja sabem que hi ha molta gent aficionada ala literatura i no només això sinó molta gent aficionada a crear literatura) tinguin aquests llocs on intentar exposar la seva obra i també intentar que l’atzar els faciliti ser guardonats o distingits amb el premi, i que a més a més comporta que els territoris que compartim una mateixa llengua i una mateixa cultura tinguin aquest lloc de trobada que són els premis literaris que proliferen a molts llocs del país però que cadascun té les seves caracteristiques i que pels autors que s’hi presenten sens dubte tenen una gran importància perque permet aquesta exposició dels treballs. I a més a més, no només han vingut treballs de tot arreu sinó que com acabem de veure un dels treballs que ha vingut de les illes doncs ha estat el guanyador del premi de narrativa curta.

Es tracta d’una història que ha glossat breument l’autora. Pel que ha dit tots podem entendre que és una història crua, es una història dura, no és una història gens alegre, i tot i així l’autora ho ah tractat amb molta elegància, amb un estil molt sobri, amb unes descripcions molt precises, no molt extenses; ...és una narració que despullada d’allò que a vegades sobra de moltes narracions, que va a les coses essencials i que tot i així sap descriure, construir una atmosfera, el retrat de la protagonista, com de tot allò que l’envolta, Per això el jurat ha considerat que totes aquestes qualitats i aquesta riquesa de vocabulari que també mostra, i l’elegància amb que tracta un tema que com hem dit és molt dur, és una narració molt trista, amb una protagonista que té molts més desitjos que satisfaccions, molts més dubtes que desicions i una infinitat de problemes de tota mena, doncs ha sabut trobat el punt just i fins i tot per recollir alguna frase parla de la protagonista que té a casa poca cosa més que <aquell sostre irregular que recull com un a pantalla de cinema la garlanda de somnis que li bull al cap, i li permet una projecció impecable quasi real>.

El finalista el destaquem perque ha estat una desició dels tres membres del jurat també per unanimitat, de distingir una altra obra ja que creiem que per al qualitat d’aquestes dues i algunes altres que havien arribat fins a les votacions finals, valia la pena no només atorgar el premi sinó també atorgar aquest accésit. 18 dies de vacances és totalment diferent de l’obra guanyadora. 18 dies de vacances en primer lloc com el seu nom indica és un conjunt de divuit retrats; són històries independents i cada una retrat un dia de vancances d’una persona o un grup de persones, i no és per tant uan sola narració sinó un conjunt de narracions. Un conjunt de narracions que mostren històries sobretot amb final sorprenent que el lector no s’espera. És quasi sempre amb la ironia i l’humor que les acompanya, que també amb un llenguatge molt sobre i precís, és adir sense grans descripcions ni grans artefactes literaris, capta situacions que tothom podem haver viscut, poden conèixer que ens hi podem sentir fis i tot en alguns casos retratats, i que tot i la seva senzillesa i al seva brevetat, ajuda a dibuixar uns caracters i també uns moviments atzarosos que provoquen aquesta sorpresa final en el lector en que a més a més sovint gairebé a totes va acompanyada del somriure. I ens torbem desseguida, tal i com diu l’autor la persona que decideix com que està núvol tipicament anar a fer una visita de l’interior i es troba amb els camins colapsats fins la demostració de que potser les noves tecnologies fan que construir castells de sorra per jugar amb els nens ja o sigui el mateix que abans i moltes altres històries que evidentment no desvetllarem en cap cas la sorpresa final perque seria treure-li una gran part del seu encant.

En tot cas el jurat ha considerat que aquestes dues obres tenen unes carcateristiques de qualitat que han merescut aquesta distinció i a més a més creiem que serveixen per consolidar en una obra que a més a ,és es publicarà aquest premis amb la seva vida breu però que esperem que sigui molt llarga i fecunda. Perque potser hi ha molta gent que pensa que organitzar uns premis literaris és relativament senzill; això ho pot pensar la gent que mai n’ha organitzat cap ni mai hi ha col·laborat amb la seva realització. En uns premis literaris hi ha d’haver en primer lloc una persona o persones que tinguin l’empenta i el desig de fer-ho; una altra serie de persones i institucions que donin el suport en tot el que comporta la organització, els mitjans econòmics, etc, però tampoc els premis literaris es construeixen perque si amb una simple convocatòria per oferir la possiblitat als creadors que enviin les sevs obres. Els premis literaris doncs també neixen amb una trajectoria, i com ha explicat molt bé el professor Vallverdú, a Sant Feliu hi ha una tradició litrerària amb algun s personatges prous ilustres que donen uns fonaments perque aquest premis literaris hagin pogut neixer i perque es puguin consolidar i perque cada vegada siguin més ambiciosos. A més a més són uns premis literaris que tot i la seva modestia, entre els seus jurats compten amb dos Premis d’Honor de les Lletres Catalanes; és una cosa que crec que no sé si altres premis ho poden dir peròm realment haurien de ser uns premis amb molta tradició perque poguessin dir que compten amb dos persones que han rebut aquest guardó. Crec que serà important que aquests premis vagin acompanyats no només de la seva consolidació i potenciació sino també de més activitats literàries com prou ja se’n fan aqui a Sant Feliu, i que per tant siguin un dinamitzador de l’activitat cultural a la nostra ciutat i per dir-ho dincs parafrasejant una mica l’autora si m’ho permet, esperem que aquest premis siguin no el sostre irregular, però sí un sostre que reculli com una pantalla de cinema la garlanda de somnis que ens bull a tots en el cap; i és que la creació literària i fins i tot organització de premis en definitiva bo deixa de ser la plasmació de somnis.”

D’altra banda, el Premi Poesia Marinera Margarita Wirsing i Bordas, dotat amb 75.000 pessetes, va rebre 50 treballs presentats. El premi es va concedir a Remor d’Homer, que, amb el pseudònim d’Escil·la Caribdis, va presentar Ester Xargay, de Sant Feliu de Guíxols, però amb adreça actual a Barcelona tal i com es va anunciar en l’acte. En aquest apartat, el jurat va atorgar tres accèssits de 25.000 pessetes per a Dependències, amb el pseudònim ETNA, que va correspondre a Francesca Laguarda i Darna, de Salt; “El mar, la mar”, amb el pseudònim Pep de Rom Cremat, d’Isidre Julià i Avellaneda, de Mataró, i Estampes marineres, presentat sota el pseudònim Ondina de Francesca Pous i Tresserras, de Mataró que el va recollir la seva filla.

Ester Xargay va aclarir d’entrada que és ganxona i no de Barcelona i detallà que el poema “va sorgir perque és un treball en procés que estem fent amb una compositora que es diu Barbara Helt, que hem va demanar per una peça que estava fent sobre música experimental i descomposa i recomposa coses com per exemple una opera, un cant de la Callas i en aquest cas, aquest tros que estava descomposant i recomposant de la Callas hi havia justament unes sirenes. Hem va demanar que en fés un text, un poema, i aleshores vaig fer un poema en base unes sirenes que són les Escil·la i Caribdis del passatge d’Homer de la Odissea. Què vaig fer? Doncs vaig agafar la part aquesta traduida, la vaig descomposar i la vaig recomposar a la meva manera amb 29 haikús. Amb la mètrica d’haikús vaig recomposar les paraules de la Odissea i fa una versió, una Remor d’Homer tal i com es diu el poema”.

El primer dels accèsits que es van lliurar en poesia marinera va ser per Francesca Laguarda que va explicar a la sala que el seu poema està fet “a la contemplació de l’escultura Victòria de Samutràcia. No vol ser res més que una contemplació, una entrega a l’absolut del que podia haver estat en moviment, un sentir-la a dins i en el fons buscar sols una tendresa alternativa observant-la”. En la seva explicació, Isidre Julià va expressar “és un seguit de poemes molt breus dintre els límits que marcava el jurat, i neden sobre les ones d’aquest poema una mica la tristesa, una mica l’esperança”.

En tant a la justificació de vot, el portaveu del jurat corresponent, Joaquim Molas, va descriure que “el director d’Àncora ja hem va advertir que aquest any s’han presentat molts més poemes que l’any passat, un total de 50, si bé dos o tres s’han hagut d’eliminar perque no s’ajuntaven a les bases. Amb tot, tant amb els poemes que s’ha tingut en compte © om els que s’han eliminat, sembla o segur presenten una mitjana molt superior a la de l’any passat. No solament perque són molts sinó perque la seva qualitat es més considerable. El mar és un tema que ha donat grans obres des de l’Odissea de la qual ens parlaven ara fa una moment, fins a vull però a la vegada és un tema que cau molt sovint en el topic. Aquest any han predominat més que els poemes tòpics de tipus descriptiu o de tipus narratiu, els poemes més intimistes i per dir-ho d’alguna manera més indirectes, o almenys més culturalistes. D’altra banda, des del punt de vista formal, aquest any els poemes han estat molt variats. Hi ha hagut sonets, com gairebé és de rigor, hi ha hagut balades, hi ha hagut cançons, però també hi ha hagut formes exòtiques, com la del haikú, una forma d’origen japonés que hi van introduir aqui Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Pasasseit, i que ha tingut una positiva recepció dintre les nostre s lletres o bé formes simplement amb vers lliure, versos lliures a més de moltes modalitats. És molt dificil d0establir uns criteris davant un material tant extens i en principi d’una qualitat mitjana tant remarcable. És molt dificil establir uns criteris. I nosaltres hem actuat amb uns criteris en principis que podriem dir molt modestos, molt arran de terra. Hem intentat descobrir la personalitat del poeta, es a dir aquells poemes que reflectien una personalitat més definida de l’autor; hem buscat també aquells poemes més originals, almenys que eren més nous... hem intentat també de buscar en els poemes el seu gruix cultural, aquella rebotiga, aquelles lectures que donen una patina en el poema, hem també valorat els temes sobretot les idees que exposen els autors im les emocions, i per ultim hem tingut molt en compte la forma i més concretament l’ús i la creació del llenguatge, es a dir, la capacitat, la imaginació per establir relacions –vull dir- metafòriques per crear imatges, també els ritmes, el poema que té un ritme, la igualtat del poema, és a dir, poemes que no tinguessin alts i baixos ja que hi ha poemes que comencen molt bé i després decauen...

Bé aquest han estat els criteris generals modestos molt arran de terra que hem tingut en compte a l’hora de fer la tria. Dels cinquanta poemes, descartats els que hem eliminat que eren dos o tres, em vam seleccionar sis d’entrada. I al final d’aquest sis els hem reduit a quatre. Més ben dit a un premi i tres accesits, excepcionalment a tres accecits. Excepcionalment perque aquest any hem pogut convencer l’empresa que porta els premis i ens ha facilitat la possibilitat de dotar accedits, sobretot perque havia quedat un premi desert, aqesta és la veritat. Amb el premi i els tres accesits, el jurat ha volgut donar una idea de la varietat del material presentat; i no són poemes els premiats o els que han tingut accesit que segueixen una sola linia, sinó al revés ha intenta donat repeteixo una idea d’aquest ventall que intentava de sintetitzar. El premi l’ha tingut un conjunt de haikús, Remor d’Homer, que és un poema dur; ara ens ha explicat la mecànica interna del poema, és a dir un poema de descomposició composició fet partint com ens ha dit d’un partitura musical –mes el jurat no ho sabia només tenia un text i havia llegir-lo- és malgrat saber aquest desllorigador, aquest suport, aquest punt de partida i també punt d’arribada, és un poema dur, és un poema elíptic; és un poema carregat de ressons, de ressons cultural i de picades d’ullet. Probablement el títol pot dinar d’una banda falses pistes respecte el que és el poema, dic falses pistes perque el Remor d’Homer desseguida sonar a remor de rems i per tant sona a una determinada concepció de la poesia d’un moment determinat, però a ala vegada pot donar també a aquest joc que està establint constantment, aquest joc formal, i que ha estat un dels motius pels quals els jurat va creure que podia ser el premi.

Els tres accesits son tres accedits molt diferents. El primer accesit, “Dependencies” són unes evocacions a la Grecia antiga. Primer la Victòria de Samutràcia, de la proa d’un vaixell, després de qui la va fer, de l’escultor i finalment d’u port on s’ha trobat. I es un poema no de la linia de la remor de rems, més o menys muntada sobre Homer, almenys en principi ens ho ha justificat avui, sino muntada sobre una visió d’avui. I una de les coses que a mi personalment hem a frapar més va ser que cités Odisseus Olitis i que fós dins aquest linia més o menys –poso entre cometes- del gran poeta grec premi novel d’un any determinat. El segon accesit és molt diferent. És com ja ens ha dit un conjunt de poemes, però un conjunt de poemes de tristesa i esperança; això vol dir que és un conjunt de poemes intimistes, existencials, amb molt positives troballes de tipus formal, es a dir, el primer és un haikús, el segon és un tipus molt determinat de vers lluire, aquest són versos més lluires, més descordats per dir-ho així amb finals de poema molt contundents, però és un altre tipus de poesia repeteixo aquesta poesia intimista i repeteixo existencial. Ell modestament ha dit tristesa i esperança, es a dir els poemes donen tot això però ho donen amb més extensió i a la vegada amb més profunditat que les dues paraules que segons com siguin dotes poden ser interpretades d’una manera o altra.

I per ultim el tercer accesit de Estampes Marineres són sonets; són sonets molt de tipus tradicional, però d’una execució perfecte. Per tant vol dir que es una altre aspecte que hem intentat de remarcar aquest any. Va per tant del haikú, una forma oriental a un sonet, una forma italiana en els seus origens, passant pel vers lliure amb modalitats diferents i fins i tot amb orientacions diferents, una, molt cap a la lirica grega i l’altra cap a la linia diguem-ne europea d’uns anys determinats, no solament de l’existencialisme sino també del postexistencilaisme. Bé no sé si aquesta és una justificació que vostés creguin suficient pèrò és la justificació del vostre procediment, i només vull acabar felicitant a la guanyadora i els tres que han obtingut accedit, felicitant-los, no solament felicitant-los pels textos que ens han presentat aqui i que ens han donat oportunitat de llegir sino també per tot alló que deixen entreveure d’un futur més llarg o menys llarg, ho hem pogut veure agafats al micròfon, més llargs o més curts però el futur que aquest poemes fan suposar. I res més gracies”.

Finalment, l’alcalde, Joan Alfons Albó, va felicitar Àncora i va posar de manifest l’encert, la manera, la valoració de les persones que formen el jurat, i va subratllar “la gran tasca que fa aquest Setmanari Àncora a Sant Feliu. Crec que no hi ha massa ciutats on qualsevol ciutadà pugui expressar d’una manera pública el que és el seu parer sobre el tema que sigui, i aquí, la publicació del seu escrit, amb uns mínims, està assegurada, i això crec que és quelcom que ho hem de cuidar. I com no amb la línia que segueixen qui millor que ells per poder d’una manera, tutelar com no impulsar aquest premis literaris. El compromis de continuitat que ha adoptat l’Ajuntament davant aquest Setmanari i ho refermo aqui publicament i després també manifestar la intenció que l’any vinent la propera convocatòria si menys no per part d’aquest Ajuntament, serà de poder dotar els premis economicament encara millor. Crec que aconseguir el binomi Sant Feliu de Guixols -Cultura en un sentit ampli i divers és una quasi jo diria una missió que hem de tenir, amb aquest afany a vegades egoista i a vegades així molt terrenal, de voler destacar respecte al nostre entorn. I el setmanari Ancora, els premis que ara acabem de celebrar i que s’acaben de concedir, crec que són una de les millors eines que tenim. Per tant doncs el nostre agraïment en nom de la ciutat i també jo voldria agrair la sensibilitat mostrada per lo que és la Diputació de Girona i com no per la Caixa de Sabadell, que són d’aquelles caixes que poc a poc a part de ser de Sabadell, són també de Sant Feliu”.

La celebració, que va comptar amb la presentació del nostre col·laborador i director de Ràdio Sant Feliu, Josep Andújar, va acabar amb un refrigeri en el mateix pati de l’Ajuntament i posteriorment un sopar literari en el restaurant Can Salvi amb música que amenitzà l’àpat a mans del quartet Mare Nostrum. / JVO+