ENRIC GARCIA I JOAN VICENS GUANYEN EL PREMI D’INVESTIGACIÓ, JOAN PERICH EL DE NARRACIÓ I TERESA SERRAMIÀ EL DE POESIA MARINERA

La proclamació dels guanyadors de la cinquena edició dels PREMIS LITERARIS ÀNCORA organitzats per aquest Setmanari, amb el suport de l’Ajuntament, Diputació de Girona i la Fundació Caixa de Sabadell, va omplir de públic la sala de plens municipal divendres passat dia 22 al vespre, en un acte que va ser presentat pel periodista i director de Ràdio Sant Feliu Josep Andújar, comptant amb l’assistència de l’alcalde accidental Víctor Pascual, el Coordinador Territorial dels Serveis de Cultura de la Generalitat a Girona, Josep Quintanas, Francesc Xavier Jonama, Director de la Zona de Girona de Caixa de Sabadell, regidors dels diferents grups municipals i tots els membres dels respectius jurats.
PARAULES DEL DIRECTOR DEL SETMANARI ÀNCORA
Va encetar l’acte el director del Setmanari ÀNCORA Josep M. Isern, amb les següents paraules: “Digníssimes autoritats, membres del jurat, senyores i senyors, bona nit a tothom. Anem a començar l’acte de proclamació pública i lliurament dels premis de la cinquena edició dels Premis Literaris ÀNCORA d’aquest any 2004. Tal com s’ha anat publicant, la participació dels treballs presentats es manté com en els darrers anys i l’origen dels mateixos és molt diversa, si bé enguany és de destacar l’aportació d’alguns de la nostra mateixa població, el que demostra que a casa nostra hi ha interès i sentit per la cultura.
Això ens encoratja cada any a continuar endavant en la convocatòria d’aquests premis que, tal com diuen les bases, tenen com a voluntat el fomentar la creació literària i servir de promoció cultural de la ciutat de Sant Feliu.
Per aquest motiu i per estimular més la participació, s’estudiarà la possibilitat d’incrementar la dotació dels premis a la convocatòria de la sisena edició del proper any 2005.
La conferència que tradicionalment es fa des del primer any en aquest acte de lliurament de premis la farà avui el traductor i escriptor Ramon Folch i Camarasa aquí present, autor entre altres coses dels còmics d’en Massagran, amb el títol de “Patufet 100 anys”, per complir-se ara el centenari d’aquesta emblemàtica publicació infantil i juvenil.
I precisament del conferenciant, l’any 1955 l’Agrupació Romea va estrenar-li aquí a Sant Feliu l’obra teatral en un acte titulada “Tres secrets” que havia resultat guanyadora l’any anterior en el Certamen Literari convocat per l’Instituto de Estudios Guixolenses”, entitat vinculada a ÀNCORA.
Per tant, avui aquí hi podem trobar un parell de coincidències, la primera és que l’any 1954 el conferenciant va guanyar un premi literari a Sant Feliu i ara cinquanta anys després és el conferenciant dels Premis Literaris ÀNCORA, i la segona és que ens parlarà dels cent anys del Patufet i ÀNCORA la propera setmana ja entrarem als cinquanta-vuit anys d’existència, que ja són anys.
Per acabar, en nom d’ÀNCORA vull agrair públicament el suport que rebem de les institucions, Ajuntament de Sant Feliu, Diputació de Girona i Fundació Caixa de Sabadell per poder convocar anualment aquests premis literaris i al director de Ràdio Sant Feliu per fer-ne la presentació. Moltes gràcies a tothom.”
CONFERÈNCIA DE RAMON FOLCH I CAMARASA
El conferenciant convidat aquest any era Ramon Folch i Camarasa, novè fill de J.M. Folch i Torres, qui titulà la seva xerrada “Patufet 100 anys“.
Vam ser honorats amb la presència i la paraula de Folch i Camarasa. L’acte va ser en tot moment més que una conferència, una xerrada amb molta informació i anècdotes molt ben relatades que feren la vetllada molt agradable.
De bon principi, quan Folch i Camarasa començà a parlar digué que el mèrit de ser convidat a l’acte literari no era d’ell sinó que es devia al fet de ser fill de J.M. Folch i Torres, ànima del Patufet, setmanari infantil que en aquest any 2004 celebra el centenari.
El primer número d’El Patufet va sortir al carrer el 3 de gener de 1904. La iniciativa no va ser de J.M. Folch i Torres, segons explicà el seu fill, sinó d’Unió Catalanista que va tenir la idea de crear el primer setmanari per a infants únicament en català. Aquell any en el que sortir era l’època de la Renaixença de la literatura catalana però en canvi el català no era a les escoles i per aquest motiu sorgí la idea de crear un setmanari que acostés la llengua catalana als nens.
El primer editor d’El Patufet fou Aureli Capmany, pare de l’escriptora Mª Aurèlia Capmany. L’editorial era el propi pis on vivia la família Capmany a la Rambla de Barcelona. Però aquesta família no tenia tarannà especulatiu i en passar un any es féu càrrec del setmanari el Sr. Josep Begonyà que ja era editor del diari El Cucut, persona versada en el món dels negocis. En aquells moments, segons explicà Folch i Camarasa, el Cucut comptava amb un bon equip de dibuixants i de col•laboradors entre els quals s’hi comptava el seu oncle Manuel Folch i Torres. Tots els col•laboradors del diari van passar a ser també col•laboradors d’El Patufet. El seu pare no hi era a Catalunya en aquells moments, era a Perpinyà fugint de les autoritats que el volien posar a la presó. S’hi va estar 3 anys fora, només col•laborava esporàdicament. Quan va tornar de Perpinyà perquè sabia que seria indultat, va buscar feina i li oferiren col•laborar amb més freqüència en el Patufet. I a partir d’aquí sí que començà la tasca de J.M. Folch i Torres directament relacionada amb El Patufet. Segons Folch i Camarasa el seu pare va deixar d’escriure en les altres vessants literàries per dedicar-se al Patufet, ell pretenia educar als futurs catalans a través d’aquest setmanari infantil. Tal com va dir Folch i Camarasa “el meu pare va ser un excel•lent escriptor per a infants”. J.M. Folch i Torres es va bolcar totalment al Patufet, fins el punt que tal com va comentar el seu fill, semblava que hauria escrit amb les dos mans, donat l’immens treball que feia. Va tenir tant d’èxit que El Patufet va arribar a tirar 65.000 exemplars. Això fou possible perquè el seu pare va anar afegint seccions al Patufet com les aventures d’en Massagran, també va crear pàgines divertides, hi va posar històries, també hi col•laborava fent il•lustracions el millor il•lustrador d’aquells moments, en Junceda. Tot plegat ben conjuminat portà a la bona acceptació d’aquest setmanari infantil que fins i tot per la guerra civil es va seguir publicant. Hi ha un llaç molt fort entre El Patufet i J.M. Folch i Torres fins el punt, segons ens va dir el seu fill, que no s’entén un sense l’altre. Folch i Camarasa va presentar el seu pare com un home tremendament actiu i esmentà la data de 1920 com un any especial. Any que, segons el seu fill, va escriure la seva millor obra de teatre: La Ventafocs i també crear els Pomells de Joventut. La iniciativa fou a l’octubre del 1920 i la institució va durar 3 anys.
Va ser una institució molt positiva i eficaç, segons Folch i Camarasa, s’arribaren a formar 875 grups formats per uns 30 joves. Al voltant d’uns 20.000 joves s’adheriren als valors que es transmetia en els Pomells a tot Catalunya. A Sant Feliu també es crearen el Pomells l’any 1922. Els noms dels grups eren Gesòria, Els Nous Almogàvers, Guixolenc, Vol de Gavines, Estel Llevantí i Joventut Florida. Com a detall i anècdota, Folch i Camarasa portà fotocòpies on consten les signatures dels diferents membres del Pomells guixolencs junt amb el nom de cada grup. ÀNCORA publica en aquest número i continuarà fent-ho en el proper aquesta informació per tal que la gent de Sant Feliu pugui gaudir-ne i cercar si hi figura la signatura d’algun membre de la seva família. Primo de Rivera fou qui ordenà acabar amb els Pomells perquè segons ell “Atentaban contra la unidad de la patria”. Després d’aquest fet el pare de Folch i Camarasa es dedicà a escriure novel•letes gentils.
Va venir la guerra civil i no van matar a J.M. Folch i Torres, però ja no podia escriure en català i davant d’aquest fet es va posar a pintar quadres a l’oli. En feia dos per setmana durant quatre anys. Amb aquesta anècdota del seu pare, Folch i Camarasa va donar ja per acabada la seva explicació però en darrer terme va voler explicar la tasca que ell porta a terme.
Per poder mantenir viva la tasca començada per la seva família, Folch i Camarasa va crear la fundació Folch i Torres a Palau-Solità i Plegamans que està ubicada en el Castell de Plegamans on s’aplega i es conserva tota l’obra dels germans Folch i Torres. En motiu del centenari d’El Patufet van fer un calendari ple d’historietes que el dia de la seva presentació ja estava esgotat, donat l’èxit que va tenir. També s’ha fet un llibre on es recull tot el material gràfic, una antologia dels 35 anys d’El Patufet i també textos que expliquen l’evolució d’aquest setmanari infantil.
Segons Folch i Camarasa, el Patufet va fer una gran tasca amb una eficàcia directa. I per cloure va voler agrair a tots els col•laboradors la seva feina que va fer possible que tirés endavant el setmanari infantil El Patufet.
LLIURAMENT DE PREMIS I
VALORACIÓ DELS JURATS
Seguidament es va donar pas a l’acte de proclamació dels guanyadors i lliurament dels premis, prèvia lectura pública de les corresponents actes dels jurats per part del presentador i donant-se a conèixer oficialment els autors premiats.
Premis d’investigació
En primer lloc varen recollir el premi d’investigació Enric Garcia i Joan Vicens, manifestant, entre altres coses, que la història del salvament de nàufrags de Sant Feliu era un tema prou important important per a ser estudiat i donat a conèixer, primer perquè forma part de la història marítima de Sant Feliu i d’una institució de gent de mar al servei de la gent de mar i que feren aquest treball per conèixer la institució creada a finals del segle XIX, per ajudar als mariners al llarg dels cinquanta anys en què aquesta va funcionar i formada per la gent de Sant Feliu. D’aquesta història n’ha quedat un testimoni material com és l’edifici, un bot de salvament i diversos estris.
A continuació fou Pol Vancells qui va recollir l’accèssit atorgat pel seu treball sobre el reig, manifestant:” A primer cop d’ull sembla que no es pugui dir massa res del reig; es busca, es troba amb més o menys dificultat... després si volem ens el mengem. Darrera de tot això s’amaga tota una història recopilada en fets, tradicions i petites anècdotes orals que poden explicar com som, què fem, com ens movem els que visitem els boscos de Sant Feliu per anar a buscar bolets. Tenim els coneixements, els mètodes però no els plasmem: Així jo em pregunto, què quedarà del reig el dia que no el trobem? Acabarà tot per desaparèixer. La meva intenció és redactar una mena de manual del reig a Sant Feliu de Guíxols establint una correlació que unifiqui un entorn social propi de Sant Feliu amb les diferents característiques de l’ou de reig, el terreny que trepitgem, el contacte amb el bosc.
És una manera de fomentar la idea d’incidència antropològica que té el reig per a tots els seus amants, podem parlar del bolet com una marca, com un símbol que ens pertoca, ens agrada i ens identifica com a poble de cultura micòfola.
Cal intentar transmetre el fet de sortir a buscar bolets com un acte de sensibilitat i cura per la natura, per no perdre el poc patrimoni que queda. Molt lligada aquesta activitat amb Sant Feliu hem de revalorar el terreny malmès, el grau d’explotació humana de camins, masos i ermites. Bo seria que ens repenséssim la gran transcendència que tenen aquests paratges i masses arbustives per a Sant Feliu. Gestionar l’espai des del punt de vista ambiental i cultural com a regla que nodreixi de riquesa el nostre poble.
El bolet al llarg del temps ha acabat per “mitificar” tot un procés de respecte i dedicació que comença amb els primers homes que van poblar la Terra fins la civilització dels nostres dies. Així com tots els profits que ens dóna la natura, el reig vol paciència, treball, observació, seguiment, fins i tot reflexió –pot ajudar a aprofundir l’home dins seu i a retrobar-se amb si mateix–. Si els condicionants climatològics fan el fet, si sabem distingir una pluja efectiva i ens posicionem adequadament sobre el terreny ja tenim un primer pas molt eficaç per assimilar: Gaudir de l’entorn i del bosc. A partir d’aquí s’afegirà un sentit intuïtiu i un coneixement pràctic fruit de l’experiència que hem assolit a còpia de sortir moltes vegades a bosc i tornar a casa amb el cistell buit.
Per tant, aquest petit manual del reig dóna l’oportunitat a tothom qui senti interès pels retjos de començar la coneixença del territori, el respecte cap a la naturalesa i cap a un mateix i en termes estrictament pràctics l’opció de poder tornar a casa amb el cistell ple.
Finalment vull atorgar –si em permeteu– un distintiu únic per a Sant Feliu: Sant Feliu el país del Reig.”
Lluís Palahí, com a representant del jurat del Premi Enric Descayre, va dir en el capítol d’explicació del vot :
Honorable senyor Alcalde Accidental, dignes regidors i autoritats, representants de l’Ajuntament de la Generalitat a Girona, de la Fundació Caixa de Sabadell i de Ràdio Sant Feliu, guixolencs apreciats i públic aquí present:
Com a membre del Jurat al que ha correspost decidir sobre els premis dels treballs d’investigació i recerca presentats a la cinquena edició dels Premis Literaris ÀNCORA, dedicat aquest apartat a qui en fou el seu fundador i primer director del setmanari, el recordat guixolenc Enric Descayre i Salgas, em correspon sotmetre a la seva atenció com ha estat decidit el referit premi, ja que en aquesta ocasió m’ha tocat fer-ho a mi.
No obstant, primer vull expressar la meva satisfacció pel fet de comptar avui entre nosaltres al senyor Ramon Folch i Camarasa (té un any menys que jo), és advocat, novel•lista, autor teatral, traductor i poeta. Ha actuat durant molts anys com a traductor oficial a les Nacions Unides, ha estat distingit amb molts altres premis, tals com el Sant Jordi, el Víctor Català, etc., i posseeix la Creu de Sant Jordi. Entre les seves obres, distingiria el “Bon dia, pare”, dedicat al seu progenitor, al gran Josep Maria Folch i Torres, creador dels Pomells de Joventut i fervent i decisiu impulsor del setmanari “El Patufet”, que de petits érem tants els que gaudíem llegint els seus contes i acudits i celebrant les seves il•lustracions i dibuixos. Durant tot aquest mes, a l’edifici de la Fundació Josep Irla, al carrer de l’Algavira, es pot visitar l’exposició dedicada al referit setmanari. Ramon Folch, ja jubilat de la seva labor professional, s’ocupa de mantenir a Palau de Plegamans, a l’edifici anomenat “el Castell”, tot el material que es conserva relatiu a “En Patufet”, sobretot amb la recordança de qui fou un català modèlic, el seu pare, Josep MªFolch i Torres, i també els seus oncles.
Tornem al Concurs Literari.
El que ha estat considerat mereixedor del premi ha estat el treball “Al servei de la gent de mar”, referit a l’estació del Salvament de Nàufrags de la nostra ciutat, redactat conjuntament per dos joves escriptors, un d’ells barceloní i l’altre, guixolenc. Conté un total de 57 pàgines, incloses les que presenten les deu il•lustracions. Ha motivat un estudi intensiu de la documentació existent a l’Arxiu d’Història de l’Ajuntament guixolenc i una recerca en l’Arxiu Històric de la Creu Roja Espanyola, a Madrid, on anaren a parar els documents de la dissolta Sociedad Española de Salvamento de Náufragos i la revista que aquesta editava. També s’ha consultat la premsa local de l’època i, tal com es cita a les primeres planes del treball, es va acudir a l’Escola de Nàutica de Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca Nacional i al Museu Naval, els dos darrers, de Madrid. Les pàgines finals de l’obra formen l’Apèndix, on es transcriuen tres documents originals tots referits a la Junta Local del Salvament, resultant força important la relació de la Junta Directiva i de tots els seus 208 socis fundadors, subscriptors i donants, amb les quantitats que cada un abonava, amb abundància de coneguts cognoms de persones de l’aleshores “vila”. També està inclòs el Reglament de la Societat i el corresponent a la brigada que s’havia d’ocupar del bot “Miquel de Bohera”.
A les costes espanyoles es comptaven fins a 63 estacions de salvament. La Societat local es fundà el 17 de novembre de 1886 i immediatament s’anà per edificar l’airosa caseta situada al cim del Fortim i s’encarregà la construcció d’un bot insubmergible amb l’adquisició de tot el material restant, entre ells el canó llança-caps.
Aquesta inquietud de disposar d’un servei de salvament de nàufrags, com ja era de suposar, no resultà gaire efectiva, doncs l’obligada circumstància d’haver de transportar el bot des de la caseta fins arran de mar, arrossegant el pesat carro on reposava, motivava una pèrdua de temps tan gran que no tenia eficàcia l’intent. Més tard, amb la finalitat de fer més ràpid el servei, es va col•locar el bot en un local construït expressament al costat d’on actualment hi ha “El Corsari”, però existint ja les embarcacions a motor, molt més ràpides que les de navegació a rem, el bot ja va ser considerat com una relíquia de museu, com segueix essent-ho en el dia d’avui.
No obstant, la iniciativa guixolenca, pràcticament romàntica, no va pas resultar innecessària per a Sant Feliu. Mercès a la mateixa, la ciutat compta amb un edifici que tots considerem emblemàtic, tant per la seva elegant estructura com per la seva destacada situació no mancant mai en fotografies i treballs pictòrics referits a Sant Feliu.
El treball està molt ben redactat i és d’allò més encertada la distribució dels seus nou capítols.
Cada any, fins ara, la decisió de concessió del premi sempre havia estat per unanimitat dels tres components del Jurat, però enguany ha estat per majoria, ja que dos dels votants s’han decantat vers el treball ja referit. En canvi, l’altre jurat, tot reconeixent la qualitat de l’obra sobre el Salvament, per ell era millor l’altre treball, el titulat “Sant Feliu, el país del reig”.
Aquest, sobre “el rei dels bolets” és bastant extens i després de la fitxa tècnica de “L’Amanita Caesarea”, el reig bo;l’Amanita Muscaria, el bord, i l’Amanita Phalloides, el verinós, es passa a citar frases de grans escriptors referint-se al reig, tals com Pella i Forgas, Josep Pla i, sobretot, el nostre admirat Agustí Calvet “Gaziel”. El concursant passa a dividir l’espai guixolenc i el més proper, citant els llocs on es cullen reigs quan la temperatura i la pluja hi acompanyen, dividits en 9 diferents àrees, totes en terres de l’Ardenya, i ho fa d’una forma eminentment amena, ja que detalla els camins que preferiblement cal utilitzar, detalla les cases de pagès que es troben, pràcticament totes abandonades, etc. Ala descripció de cada àrea, amb el títol de Diari d’un Boletaire, relaciona una buscada realitzada per l’autor en aquell espai determinat, racontant-ho tot de forma molt planera fins al punt que, en llegir-lo, es té la impressió que el lector fa d’acompanyant del buscador.
Per donar una idea més exacta del tipus de redacció que utilitza el concursant, em permeto llegir a tots vostès un dels Diaris d’un Boletaire que, al meu criteri, fins i tot compta amb certa qualitat literària. Aquí va.
“...Davant meu veig l’ermita de Sant Grau;sobresurt com un vaixell enmig d’un mar de boscos i de muntanyes. Prenc aquesta nova referència per situar-me. Em moc amb dificultats pels pendents sorrencs, portat per la vista que intenta descobrir el reig i al mateix temps controlar les meves passes. Són els últims bolets de la temporada i els busco amb tots els sentits, atent, concentrat en les olors, com si pogués flairar aquesta bafarada de bolet ressec i florit que sembla surar pel bosc. Intento situarme en els sorrals, clarejats. Tocats amb una llum apaivagada, un pèl groguenca, envoltats de brucs tendres, i de romaní que retén l’escalfor del sol de tarda, que ara ja és un sol més prim i desfet. Ide sobte t’adones que estàs en la part més profunda, més íntima del bosc, allà on els follets saltironegen entre els bolets i els ocells fan els nius més protegits. Iés en aquell segon tan desitjat que el reig apareix en els teus ulls, amb la seva lluminositat, encenent el bosc i la mirada amb una claror màgica, i aixeques el cap i en veus un altre, i un més... i després deixes sortir la tensió del teu cos i t’ajups a collir-lo i quan el tens a les mans saps que la bellesa és una combinació de matèria i d’esperit”.
El treball conté també entrevistes amb un biòleg, un tècnic en gastronomia i amb altres boletaires. Un reduït vocabulari ajuda el poc expert en qüestions de bolets a dominar una miqueta l’intríngulis d’aquesta afició a fer-se amb una menjada d’aquesta riquesa natural que són els reigs i altres especialitats com el pinetell, el rovelló, la lleterola, el rossinyol i tutti-quanti.
Unes referències a l’equipament per sortir al bosc i a la tècnica de la búsqueda, així com una galeria de personatges ganxons encapçalada per en Panxones o Panarro, Manel i Jaume Gascons, Raimond Vancells i altres ocupa les posteriors pàgines del treball.
Un conjunt de mapes arrodoneix la qualitat de l’obra i informa degudament respecte als paratges on es crien normalment els reigs.
El Setmanari ÀNCORA, tenint en compte el mèrit que igualment té aquest segon treball, ha considerat que és mereixedor d’un accèssit o un altre premi i per tant ha decidit atorgar-li una espècie de Segon Premi extraordinari amb una dotació de 500 euros.
Demano disculpes per l’excessiva llargada d’aquest parlament, però me n’he vist obligat. Molt agraït a tots.
Premi de narració
Joan Perich, com autor del treball “Trigla Corax”, en recollir el premi de narració va manifestar que pretenia amb el mateix donar una visió del Sant Feliu dels anys 60, des de la perspectiva d’uns nanos d’entre vuit i nou anys, i que aquests expliquen el que feien i les aventures que els passaven a la platja i al passeig, indicant que havia intentat enfocar bé la “càmera” per explicar la seva infantesa que forma part de la vida”.
Toni Sala, com a portaveu del jurat del premi va manifestar que hem premiat la narració autobiogràfica Trigla Corax per la mitificació del món pròxim i delimitat del passeig marítim i la platja de Sant Feliu, lligats a la infantesa del narrador que, partint de la senzillesa i l’autenticitat descriu el món de finals dels seixanta d’una manera que més modestament entronca amb la forma tan potent com Joaquim Ruyra va descriure en el tombant dels segles XIX al XX la platja i els entorns de Blanes, és a dir amb una llengua pròpia del món que descriu i amb la força de la literatura viscuda, que és com dir la vida literatulitzada..
Premi de poesia marinera
El premi d’enguany de poesia marinera va ser atorgat a Teresa Serramià, que a l’edició anterior dels premis literaris ja havia obtingut un accèssit, la qual va manifestar al moment de recollir el premi, entre altres coses, que el fet de pensar i escriure sobre el mar li havia donat unes imaginacions i sensacions especials per una part, i per l’altra que havia tingut una gosadia molt gran intentant parlar de la terra i de la parla que estima.
Mª Montalbà, autora del recull de poemes premiat amb accèssit, va dir que en fer el seu treball, va pensar amb el paisatge del mar, una mica com a rerefons del que és la vida de tots nosaltres i per tant reflectir dins aquest paisatge un cúmul de sentiments.
Joan Constants, que va obtenir l’altre accèssit pel seu poema presentat, va excusar la seva absència per estar de viatge.
Finalment Àngela Ribas, com a representant del jurat de poesia marinera va manifestar que: Els membres del jurat del premi de poesia vam considerar que calia distingir dos tipus d’obres. Per una banda, les obres presentades com un recull de poemes, i per l’altra, les obres que constaven d’un sol poema. Així, vam creure convenient d’atorgar el primer premi a un recull, però concedir també dos accèssits diferenciats tenint en compte aquesta consideració prèvia.
L’obra guanyadora, Xopa d’asfalt (parrillada d’aikús), és un recull de 29 poemes que destaca pel joc visual. Si bé en els dos primers, a manera de pròleg, l’autora se serveix d’una estrofa tradicional –el sonet–, en els altres vint-i-set, l’expressió poètica pren forma d’haikú. Són, però, uns haikús especials, ja que presenten trencament del vers, diferents cossos de lletres, paraules en moviment... imatges i desordre intencionats, que reforcen el sentit del text, accentuen el missatge poètic. Un apunt de trangressió és present en el mateix títol amb la paraula “aikús”, escrita sense hac, títol que alhora fa referència als dos eixos temàtics: mar i terra. Es tracta, doncs, d’una obra ben travada, i atrevida i original en la forma, aspectes que el jurat va valorar especialment.
Les ones immòbils, obra premiada amb un dels accèssits, és un recull de deu poemes, la majoria dels quals presenten versos breus i escalonats. Aquesta distribució i la concisió permeten de subratllar-ne les paraules essencials, i marquen també la cadència dels poemes, que destaquen pel seu lirisme. Són com “emocions atrapades” –utilitzant els mots de l’autora– en què el paisatge i la mateixa poesia esdevenen matèria literària.
Quant a l’obra Silena o la fi del món, que ha obtingut l’altre accèssit, cal ressaltar-ne la construcció. És un sol poema llarg, estructurat en cinc parts, respectuós amb el metre i la rima. Amb clares referències a la mitologia, ens parla, mitjançant una veu poètica en primera persona i sota el joc de la metàfora, d’una trobada amorosa i d’un comiat. La presència de les busques d’un rellotge, que assenyalen una hora concreta, traça el fil de la història, l’inici i el final.
CLOENDA DE L’ACTE I SOPAR
LITERARI
Com a cloenda de l’acte, i a la tanda de parlaments dels representants d’entitats i institucions, Francesc Xavier Jonama, Director de la Zona de Girona de Caixa de Sabadell, en el seu parlament manifestà que des de la seva entitat es recolzen les iniciatives culturals que demostren una certa serietat, i en el cas dels premis literaris ÀNCORA, en ser organitzats per un setmanari de llarga trajectòria hi concorren aquests circumstancies.
Josep Quintanas, Delegat Territorial de Cultura de la Generalitat a Girona, va dir que des de la Generalitat es recolza tot allò que siguin iniciatives culturals per tirar endavant el país i va agrair la trajectoria de l’ÀNCORA al llarg de tots els seus anys d’existència.
Per últim l’Alcalde accidental Víctor Pascual va cloure l’acte amb unes paraules que, a més d’elogiar els premis, va fer esment del propi setmanari destacant la tasca continuada i silenciosa que aquest fa en pro de la història de Sant Feliu i remarcà que, si el conferenciant Ramon Folch havia comentat que la gent d’abans esperava els dijous per anar a comprar el Patufet, els guixolencs esperen també els dijous per anar a comprar l’ÀNCORA.
Ramon Folch i Camarasa va ser invitat per l’alcalde accidental Víctor Pascual i la regidora Laura Aiguaviva a signar en el Llibre d’Honor de l’Ajuntament.
Finalment tots els assistents a l’acte varen ser obsequiats amb una copa de cava en el mateix Ajuntament i tal com estava anunciat, la jornada va acabar amb el tradicional sopar literari al Restaurant Can Salvi, cloent-lo el cantautor guixolenc Se amb algunes de les seves cançons.
Text: Carme Frigola i Setmanari ÀNCORA.
Fotos: Ajuntament-Premsa i Llorca.

RELACIÓ PREMIS LITERARIS ÀNCORA ANY 2004
PREMI D’INVESTIGACIÓ I RECERCA ENRIC DESCAYRE SALGAS, DOTAT AMB 1000 E
2 treballs presentats.
El jurat atorga per majoria el premi de 1.000 euros i trofeu al treball titulat “Al Servei de la Gent de Mar. L’Estació de Salvament de Nàufrags de Sant Feliu de Guíxols” presentat sota el pseudònim d’Els Vigilants de Calassanç, autors Enric Garcia Domingo de Barcelona i Joan Vicens Tarré de Sant Feliu de Guíxols.
El jurat decideix atorgar també un accèssit de 500 euros al treball titulat “Sant Feliu, el país del reig (Estudi social, cultural i biològic del reig a Sant Feliu)” presentat amb el pseudònim d’U1048282, autor, Pol Vancells i Roldós, de Sant Feliu de Guíxols.
Jurat: Josep Vicente, Lluís Palahí i Francesc Aicart

PREMI DE NARRACIÓ CLAUDI ISERN LLORENS,
DOTAT AMB 650 E
12 treballs presentats.
Guanyador del premi de 650 euros i trofeu, el treball, “Trigla Corax” presentat sota el pseudònim de Joan de Naclara, autor Joan Perich i Romero de Santa Cristina d’Aro.
Jurat: Xavier Duran, Sergi Doria i Toni Sala.

PREMI DE POESIA MARINERA MARGARITA WIRSING BORDAS,
DOTAT AMB 500 E
24 poesies presentades.
Guanyadora del premi de 500 euros i trofeu, la poesia “Xopa d’asfalt (Parrillada de aikús)” presentada amb el pseudònim d’Anna, autora Teresa Serramià i Samsó de Barcelona.
Accèssit de 300 euros al recull de poemes “Les ones immòbils”, presentat amb el pseudònim d’Ifis, autora Mª Montalbà Bori i Sellés, de Barcelona.
Accèssit de 300 euros al poema “Silena o la fi del món” presentat amb el pseudònim de Pau de Pau, autor Joan Constans i Aubert de Barcelona.
Jurat: Joaquim Molas, Narcís Ruscalleda i Àngela Ribas.

Acta del veredicte del Premi d’Investigació i Recerca
Enric Descayre Salgas
Sant Feliu de Guíxols, 26 de setembre de 2004.
Reunit el jurat del Premi Enric Descayre i Salgas d’Investigació i Recerca, format per Josep Vicente i Romà, Lluís Palahí i Xargay i Francesc Aicart i Hereu, MANIFESTEN:
1. Declarar finalistes els dos treballs presentats: El servei de la gent mar. L’Estació de Salvament de Nàufrags de Sant Feliu de Guíxols amb el pseudònim “Els vigilants de Calassanç” i Sant Feliu, el país del reig (Estudi social, cultural i biològic del reig a Sant Feliu), amb el pseudònim “U1048282”.
2. Atorgar, per majoria, el premi Enric Descayre i Salgas d’Investigació i Recerca al treball El servei de la gent mar. L’Estació de Salvament de Nàufrags de Sant Feliu de Guíxols, presentat amb el pseudònim “Els vigilants de Calassanç” i un accèssit de 500 euros al treball Sant Feliu, el país del reig (Estudi social, cultural i biològic del reig a Sant Feliu), presentat amb el pseudònim “U1048282”.
Josep Vicente Romà - Francesc Aicart Hereu - Lluís Palahí Xargay.

Acta del veredicte del Premi de Narració Claudi Isern Llorens
Reunits els components del jurat que ha de dictaminar el guanyador del Premi de Narració Claudi Isern i Llorens, convocat pel Setmanari ÀNCORA de Sant Feliu de Guíxols, en la seva edició de l’any 2004, format per: Xavier Duran, Sergi Doria i Toni Sala, han decidit per unanimitat i entre els treballs rebuts, atorgar el premi al presentat amb el títol de Trigla Corax sota el pseudònim de Joan de Naclara.
Sant Feliu de Guíxols, 26 de setembre de 2004.
Xavier Duran - Sergi Doria - Toni Sala.

Acte del veredicte del Premi de Poesia Marinera
Margarita Wirsing i Bordas
Reunits els membres del jurat del premi de Poesia Marinera Margarita Wirsing Bordas, convocat pel Setmanari ÀNCORA de Sant Feliu de Guíxols, en la seva edició de l’any 2004, format per Joaquim Molas, Narcís Ruscalleda i Àngela Ribas, han decidit per unanimitat atorgar el premi de 500 euros a la poesia titulada: Xopa d’asfalt (parrillada d’Aikús) presentada sota el pseudònim d’Anna.
Així mateix i d’acord amb l’organització, també ha decidit concedir dos accèssits de 300 _ cadascun al recull de poemes titulat “Les ones immòbils” amb el pseudònim d’Ifis, i al poema Silena o la fi del món, amb el pseudònim Pau de pau.
Sant Feliu de Guíxols, 26 de setembre de 2004.
Joaquim Molas - Àngela Ribas - Narcís Ruscalleda.