SISENS PREMIS LITERARIS 2005

EL GUIXOLENC JOAN LÁZARO GUANYA EL PREMI D’INVESTIGACIO, RAMON PARDINA DE BARCELONA GUANYA EL DE NARRACIÓ I EL MALLORQUI SEBASTIÀ VIDAL EL DE POESIA MARINERA.

El divendres dia 28 d’octubre a les vuit del vespre, el saló de plens de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va ser el marc per dur a terme l’acte de proclamació pública i lliuraments dels premis de la sisena edició del Premis Literaris ÀNCORA.
L’acte va ser presidit per l’alcalde de Sant Feliu, Miguel Lobato, Francesc Xavier Jonama, Director de la Zona de Girona de Caixa Sabadell, Josep Mª Isern, Director del Setmanari ÀNCORA, regidors del consistori i membres dels jurats, i en va fer la presentació el director de Ràdio Sant Feliu, Josep Andújar.

PARAULES DEL DIRECTOR DEL SETMANARI ÀNCORA

L’acte es va encetar amb les següents paraules de Josep M. Isern, Director d’ÀNCORA: Digníssimes autoritats, membres del jurat, senyores i senyors, benvinguts i bona nit a tothom.

L’any passat varem anunciar aquí a l’acte del lliurament de la cinquena edició dels premis literaris ÀNCORA, que per estimular i al mateix temps incrementar la participació de treballs estudiaríem la possibilitat d’augmentar la dotació dels premis. Així va ser i els imports dels premis de la convocatòria del present any 2005 han estat augmentats, però tot i això enguany la participació de treballs ha estat inferior que a les edicions anteriors. No obstant, i segons han manifestat els membres del jurat, la qualitat de les obres presentades ha estat molt millor que en les convocatòries passades, quedant d’aquesta manera la balança equilibrada.

Com ve essent costum , a l’acte del lliurament dels Premis ÀNCORA s’hi presenta una conferència que en alguna ocasió ha coincidit amb la commemoració d’alguna efemèride del mateix any. Així doncs al trobar-nos en aquest any 2005 que ha estat denominat del Quixot, serà la senyora Núria Pérez, investigadora de l’Observatori de la Comunitat Científica de la Universitat Pompeu Fabra i del Centre d’Estudis d’Història de les Ciències de la Universitat Autònoma de Bellaterra qui ens pronunciarà a continuació la conferència LA MALALTIA MENTAL.: UNA VISIÓ A TRAVÉS DEL QUIXOT. Abans el membre del jurat Xavier Duran ens farà una breu presentació de la conferenciant.

Haig d’excusar l’absència dels membres del jurat Toni Sala i Narcís Ruscalleda, que per compromisos personals no poden estar aquí entre nosaltres. I també la dels representants de la Diputació de Girona i Cultura de la Generalitat que per problemes d’agenda ho han pogut estar presents en aquest acte.

Finalitzada la conferència entrarem ja a l’acte propi de donar a conèixer el veredicte dels jurats i els guanyadors d’aquesta sisena edició dels Premis Literaris ÀNCORA, aquest certamen literari de Sant Feliu que varem iniciar l’any 2000 i que esperem poder anar convocant any rere any, mercès a les diverses institucions i entitats que ens donen suport i col•laboració i que des d’aquí en nom del Setmanari ÀNCORA agraeixo públicament.

CONFERERÈNCIA DE NÚRIA PÉREZ
La conferència que tradicionalment es pronuncia a l’acte del lliurament dels premis ÀNCORA, enguany va anar a càrrec de Núria Pérez, investigadora de l’Observatori de la Comunitat Científica de la UPF i del Centre d’Estudis d’Història de les Ciències de l UAB, amb el títol de “La malaltia mental: Una visió a través del Quixot” . Previament a les paraules de la conferenciant, el membre del jurat Xavier Duran va fer una breu presentació de la mateixa. coses, Núria Pérez va explicar que l’obra de Miguel de Cervantes El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha va ser publicada l’any 1605, fet del qual precisament enguany estem celebrant el 400 aniversari. Representa el naixement de la novel•la moderna. Aquesta fascinant modernitat es manifesta des de la ciència i també des de l’art. Permet llegir ell text des de la medicina, la literatura o la pintura, a partir d’un dels trets més característics del personatge cervantí, l’anomenat pel seu creador “caballero de la triste figura”: la malenconia. Disposició anímica o espiritual que ja des d’Aristòtil ha estat sempre present al llarg de la història i que en el renaixement i el romanticisme va significar condició fonamental, font d’inspiració d’un munt d’artistes i creatius. En efecte, malenconia, patiment i bogeria per una banda, heroïcitat i genialitat per l’altra, condició humana que ha preocupat a Occident des de la filosofia, la literatura, la religió, i també des de la medicina i la psiquiatria.

Començant en el moment en què Cervantes va publicar el Quixot (1605), la conferencia va transcórrer convidant al públic assistent a seguir un itinerari el qual es va iniciar en la medicina hipocràtico-galènica, paradigma mèdic de caire humoralista que va perdurar dos mil•lennis vigent encara a principis del segle XVII. A partir dels quatre elements fonamentals que conformaven tots els elements que hi havia en el món sublunar, elements definits per primer cop pel grec Empèdocles (aire, aigua, terra i foc), aquesta visió humoralista reconeixia en l’ésser humà quatre humors (sang, flegma, bilis groga i bilis negre) que malgrat normalment es trobaven en equilibri, la preponderància de qualsevol d’aquests humors determinava els diferents temperaments de les persones, temperaments que resultaven en els caràcters anomenats: flegmàtic, sanguini, colèric o malenconiós.

A partir d’aquesta caracterització de la malenconia, s’obren d’altres mirades, d’altres models explicatius capaços de donar raó del que finalment la psiquiatria hegemònica va acabar establint com a malaltia mental (mania, paranoia, depressió, etc.). Al llarg d’aquest itinerari, la conferenciant va mostrar de quina manera s’ha anat construint -i es continua construint- la bogeria. És a dir, com el Quixot ha esdevingut el model teòric sobre el qual s’han projectat - i es projecten encara avui en dia- les diferents aproximacions sobre què és i què significa ser boig.

Així doncs, un cop la malenconia va ser entesa com a malaltia, en un primer moment els cirurgians van buscar el seu origen en determinades estructures anatòmiques (Morgagni, Gimbernat). Deia per exemple el cirurgià i historiador Hernández Morejón (1773-1863):

“Una cosa falta en mi concepto en la obra de Cervantes para el complemento de la historia; a saber, la abertura del cadáver de Don Quijote”( HERNANDEZ MOREJÓN, ANTONIO (1836), Bellezas de medicina práctica descubiertas en el Ingenioso Caballero Don Quijote de la Mancha, p. 21)
Aquesta recerca va donar els seus fruits en aproximacions de caire neurofisiològiques. La malaltia nerviosa o mental es trobava en les seves beceroles. No és fins el segle XVIII que es pot dir en propietat: “estic nerviós”. No va ser fins a llavors que no es va posar de manifest la funció dels nervis i del cervell (Griesinger). Sense abandonar la materialitat del cos, en primer lloc els fundadors de la psiquiatria moderna (Pinel, Esquirol, Kraepelin) i més tard ja en el segle XX la tradició psicoanalista (Freud) i la psicosomàtica (Kretsmer), van proposar models explicatius més localitzats en el psiquisme de l’ésser humà. Aquests autors van significar els referents dels professionals de la salut mental al nostre país (Hernández Morejón, Pi i Molist, Royo, Goyanes, etc.).
En qualsevol d’aquestes aproximacions l’autora va posar de manifest com el Quixot va esdevenir en tots els casos un referent, un model diagnòstic per a la medicina mental, per a molts reconeguts cirurgians, metges, psicòlegs i psicoanalistes de renom, coneguts tanmateix com a “cervantistes” pel seu profund coneixement de la novel•la del Quixot.

LLIURAMENT DE PREMIS I VALORACIÓ DELS JURATS

PREMI D’INVESTIGACIÓ

A continuació va tenir lloc l’acte de proclamació pública dels guanyadors amb la lectura de les actes dels jurats i el lliurament dels premis. En primer lloc va recollir el premi i trofeu pel seu treball el guixolenc Joan Lázaro, el qual va manifestar entre altres coses que el que l’impulsà a escriure el treball va ser els ciutadans de Sant. Feliu que l’escoltaren en alguna xerrada que va fer al Centre Civic de Tueda i que li suggeriren la idea. De mica en mica va anar fent fotografies del fons marí de St. Feliu, recollint-ne al final la quantitat de 173.En aquest treball explica les espècies que es troben en el nostre fons marí, com són , la abundància que hi ha, el valor ecològic i gastronòmic que tenen. Així parla de les esponges, del calamar etc., i també fa una repassada a la història de la vida en el nostre planeta i una reflexió sobre la intervenció de l’home en la natura .Joan Lázaro manifestà finalment que aquest treball ha estat possible després de 20 anys d’observació i immersió a la nostra badia. Va cloure el seu parlament manifestant que li feia molta il•lusió el premi que rebia.
En el capítol de valoració del jurat del premi d’investigació, Francesc Aicart, va manifestar que essent més aviat escassos els coneixements científics dels tres membres el Jurat, demanàren a Josep Escortell, als germans Albert i Carme Palahí i a Xavier Duran que suplissin amb la seva experiència i coneixements la seva mancança en aquest aspecte. Així ho feren mitjançant sengles lectures que després comentàren. És just que consti en aquesta explicació del veredicte.
Seguidament Josep Vicente va fer la valoració de la concessió del premi amb les següents paraules: Es una satisfacció poder manifestar que el treball “Invertebrats marins (no artròpodes) del litoral de Sant Feliu de Guíxols – De les Illes Balelles a Port Salvi” presentat amb el pseudònim “Capità Nemo” al Premi Enric Descayre d’aquest any, és una valuosa aportació al millor coneixement i, per tant, valoració d’un tram breu del nostre litoral, justament quelcom del que se’ns oculta sota la fina pell del mar. Parlar-nos d’una manera senzilla i experimentada d’alguns organismes i animals primaris que habiten a poca profunditat i arran de penyes en el tram de litoral que fiten les Balelles a llevant i Port Salvi a ponent, és un singular obsequi que rep la ciutat.

El treball presentat és una sèrie rigorosament comentada de cent setanta-cinc diapositives d’exemplars de vida molt elemental que tenen el seu hàbitat en punts concrets d’aquest espai de costa. A les fotografies que il•lustren el treball, el fons marí se’ns desplega com un impensable jardí de colors i formes, com si el solitari submergir-se de l’escafandrer un cop va penetrar la làmina marina fos una experiència semblant a la d’Alícia en travessar el mirall.

Si tota recerca en qualsevol camp del coneixement és una aventura intel•lectual, en aquest treball hi ha un factor afegit d’experiència corporal, física, per quant l’autor/actor s’ha hagut de submergir moltíssimes vegades en el silenci del medi marí que només romp la remor intermitent de la seva pròpia respiració. Degueren ser moltes les vegades que l’escafandrer baixà a la claredat blavosa per extreure’n moltes imatges de les que cent setanta-cinc donen peu al llibre. La descripció que de cada un d’aquests cent setanta-cinc espècimens ens ofereix l’autor, ens acosta a un món absent de la nostra quotidianitat malgrat tenir-lo aquí a tocar.

En el treball hi ha més valors molt importants: en explicar-nos els fets de vida més primària que l’autor observa i reflexiona, va explicant paral•lelament, com si un fil vermell estirés el relat, la peripècia, diríem el miracle o, si es vol, el prodigi de la vida. Això és pedagogia, de tal manera que l’investigador ha esdevingut narrador que, en explicar-nos els descobriments que ha trobat en aquest món tan proper i tan ignot alhora, es pregunta meravellat, i fa que ens preguntem i ens meravellem, de quina manera, en una inimaginable llunyania del temps, per atzar o necessitat o qui sap si per un designi immanent- de la combinació d’uns elements fisicoquímics preexistents, “en va néixer –escriu l’autor- la vida”. Incomptables èpoques a partir d’aquell instant estel•lar, el “fet absolutament nou” va ser capaç de reproduir-se i evolucionar fins auto-seleccionar-se i diversificar-se infinitament. “La vida va néixer” és una expressió que conté una enlluernadora veritat.

En el transcurs de mil•lennis d’ençà que la “vida va néixer” fins arribar als organismes antiquíssims, diferenciats i complexes encara actuals -com són els coralls, els oriços, les estrelles de mar i tants altres-, el ja narrador hi introdueix sense grandiloqüències, reflexions que estimulen la reflexió i tenen el valor de la seva senzillesa. N’és un exemple la claredat amb què explica la seqüència “reproducció inicial - evolució posterior - permanent selecció” que ens porta a Darwin i al seu “Sobre l’origen de les espècies”. O també la diafanitat amb què descriu la diferència entre “creixement” i “desenvolupament”. (citem textualment) :”creixement i desenvolupament són dos conceptes ben diferents que no van sempre units. El creixement és una qüestió de mida: quantes més cèl•lules té un individu, més gran és la seva mida. El desenvolupament és una qüestió de complexitat. Quan més gran sigui la diferenciació entre òrgans i teixits d’una espècie, més desenvolupada direm que és l’esmentada espècie.”.

Encara, en un breu comentari final l’autor reflexiona i estimula a reflexionar el do dels humans de ser l‘homo sapiens sapiens, o sigui “el ser humà capaç de pensar i pensar-se”, dotat d’un poder creatiu sense parió per fer coses que meravellen i ajuden la vida, però també marcat pel senyal de poder un dia acabar amb el que “va ser el gran miracle de la vida en el planeta Terra”, és a dir, el risc ominós d’arribar a ser el gran depredador final. Així, amb esperança en la saviesa de l’espècie humana però amb temors que existeixen en els temps que vivim, acaba el treball “Invertebrats marins (no artròpodes) del litoral de Sant Feliu de Guíxols – de les Illes Balelles a Port Salvi”, que els tres membres del jurat coincideixen en que és molt mereixedor del premi Enric Descayre i alhora, prou meritós per ser divulgat i molt especialment fer-ne ús a les escoles per quant és una eina de gran valor formatiu que estimula l’interès de conèixer el que d’amagat a la vista té el nostre entorn i, alhora, aproximar-nos a com va anar la gran aventura del “naixement de la vida”.

Per acabar aquest comentari creiem que s’ha de donar cabuda en aquest comentari a la referència de l’espoliació que l’autor denuncia ocorreguda no fa gaire temps a les aigües que tan pacientment té explorades: A 30 metres de fondària, a l’indret de Port Salvi hi “vivia” un banc de “corall vermell”, de fa molts anys rar a les nostres aigües. Era un bé preciós de bellesa, de singularitat i petit testimoni ecològic. Va ser l’hivern del 2004 que algú, amb perversa facilitat, va arrabassar la indefensa colònia d’organismes vius construïda en centenars d’anys. En un acte inconscient, ignorant o d’avidesa econòmica, un petit monument de vida va ser destruït en una immersió de potser pocs minuts.

PREMI NARRACIÓ

El barceloní Ramon Pardina, guanyador de l’apartat de narració, al recollir el premi i trofeu va indicar que el seu treball consta de sis contes que formen part d’un grup de dotze. Pardina manifestà la impossibilitat d’explicar el seu treball basant-se en la dificultat que representa explicar una obra d’art, i en el cas del seu treball ha estat fet per ser llegit i no explicat.
Sergi Doria, com a portaveu del jurat del premi de narrativa, va manifestar a l’hora de valorar la decisió dels membres del mateix, que aquests valoraren l’agilitat narrativa, la frescor i el sentit de l'humor del recull de contes que porta el títol de "Paper reciclat" i la seva vàlua com a reflexió sobre la societat postmoderna. En confrontar la realitat i el simulacre, el rostre i la màscara, l'autor/a posa de relleu aspectes com el mecanicisme del sexe en la nostra societat, el precari equilibri entre l’autenticitat personal, l’esperit plagiari i la imitació de models. El guanyador/a conrea una prosa que segueix les petjades d’escriptors contemporanis com Quim Monzó, Sergi Pàmies o l'Empar Moliner. Al conte "Vasos comunicants", una model amb la seva imatge multiplicada als cartells i tanques publicitàries és víctima de la seva representació. Qualsevol "graffitero" pot pintar un bigoti al teu pòster i modificar la teva fesomia… Penseu els polítics en temps de campanya electoral què podria passar si la imatge i la vida real foren "vasos comunicants"!…
El joc entre el món virtual i el real, el model i la imitació es reitera a "El doble de llum", la peripècia d’un doble que usurpa la vida de l’actor principal de la pel•lícula. El perdedor, el subaltern vol passar a l’altra banda del mirall i sentir el que senten els triomfadors. L’atzar ens porta la desgràcia dels precs atesos. Us imagineu convertits en George Clooney o Tom Cruise? Us reconeixerà la dona? Com conduir aquesta nova identitat, ser perseguit per la premsa del cor i el sexe compulsiu?
L’erotisme travessa contes com "Corrents circulars", sobre els hàbits sexuals i els prejudicis masclistes i "Amb què pensen els homes?", on un penis assoleix vida autònoma i esdevé el complementari del protagonista, un "alter ego" en permanent actitud lúbrica. En aquest cas, el somni del priapisme etern es converteix en un malson: de nou, el mecanicisme, el sexe perquè sí, que impedeix la sorpresa de la seducció i els misteris de l’enamorament.
La narració final que bateja el recull, "Paper reciclat", constitueix una faula sobre la deconstrucció literària i la "transgressió" com a valor modern que acaba portant la Literatura envers aquesta serialització que anihila el gust pel descobriment.

PREMI POESIA MARINERA

El darrer premi i trofeu que es va lliurar va ser el de poesia marinera que va ser atorgat al mallorquí Sebastià Vidal que, en el moment de recollir-los, va llegir un fragment del poema guanyador i va explicar el significat de tres metàfores que hi apareixen. Primera metàfora, “el cimal del llavis” que es refereix com si fos el cimal de la muntanya; segona metàfora, “ploren les pedres”, que vol parlar d’un doll d’aigua, que tot i tenir un cor dur a vegades ploren les pedres; tercera metàfora, “somnis ensopegant a les mans de la broma”,indicant que amb aquestes paraules vol expressar l’autor que tots tenim broma en el cap i que ensopeguem amb pedres, com per exemple les guerres.
També va llegir uns quants fragments més del poema guanyador Ploren les pedres , tot explicant el significat de les metàfores.

A l’edició d’aquest any dels premis, el jurat de poesia va decidir atorgar un accèssit al guixolenc Josep Domènech, qui en el moment de recollir el premi va llegir alguns fragments del conjunt de poemes premiat.
El professor Joaquim Molas, com a representant del jurat del premi de poesia marinera va explicar a l’hora de fer la valoració del veredicte, que “ s’han presentat 22 poemes o reculls de poemes de molt variada procedència i de molt variada realització. En efecte, n’hi ha de totes les terres catalanes, de Mallorca i presumiblement del País Valencià, de Barcelona, i de Montblanc de St. Vicenç dels Horts, de St. Feliu i de Sta. Cristina d’Aro.
En general, com sol passar cada any, el mar no és , en ell mateix, objecte de contemplació o de descripció, sinó motiu de reflexió , simple metàfora o simple espai per narrar una història més o menys dramàtica.
He dit que els poemes eren de molt variada realització. Així alguns frueixen de lectures més aviat convencionals, però d’altres deixen entreveure lectures ambicioses i fins i tot sorprenents. Trobem temes i citacions avui freqüents com ara Foix, Costa i Llobera. Andrés Estallés i també de Hölderlin, Dikinson i Pessoa. I sorprenentment, ja que són autors no tan coneguts, trobem a Drummond de Andrade i Cabral de Melo. També hi trobem alguns poemes més tradicionals, al costat d’altres de més nous i fins i tot provocatius. Sonets i hai-kús, poemes discursius que van acompanyats amb experimentacions més o menys visuals. Voldria destacar com a insòlit un poema patriòtic que m’ha fet pensar en Víctor Balaguer, en tercets encadenats de versos alexandrins., en principi, molt ben situats.
A grans trets la mitjana dels poemes presentats és força correcta, amb unes puntes remarcables. Dels 22 poemes presentats, el jurat en va triar sense massa esforç i pràcticament sense discussió, sis d’aquestes puntes, i en una segona fase, en va triar dues, una , per al premi , i una altra per a l’accèssit. La primera per la factura dels sonets, que malauradament avui no hem sentit i el gruix dels discursos, i la segona, pel joc verbal provocatiu, tal com s’ha pogut veure, i ple de troballes i d’expectatives que fan pensar que pot donar un tipus de poesia diferent.
Vull felicitar els dos guanyadors ben sincerament i aprofitar per donar les gràcies.”

CLOENDA DE L’ACTE
L’acte del lliurament dels Sisens Premis Literaris ÀNCORA de l’edició del present any 2005 el varen cloure en primer lloc , Francesc Xavier Jonama, Director de la Zona de Girona de Caixa Sabadell, el qual pronuncià el següent parlament:
Senyores i senyors, molt bona tarda.
Per mi és un orgull poder participar en l’acte de lliurament dels nous Premis literaris Àncora, que enguany arriben a la seva sisena edició.
La Fundació Caixa Sabadell hi ha col•laborat des de la segona convocatòria, perquè continua apostant fort per la promoció literària, no tan sols amb el Premi Sant Joan Caixa Sabadell, sinó també amb el suport a altres que, com aquest, responen a la iniciativa popular. Crec que, amb l’organització d’aquest certamen, Sant Feliu de Guíxols està fent una contribució molt positiva a la vida cultural del país i ja s’ha guanyat el seu espai de referència entre la gent que escriu.De fet, la Revista Àncora ja dóna el millor testimoni de la seva capacitat d’aglutinació cultural. Cada setmana recull la màxima actualitat local i comarcal i així va definint una identitat pròpia. Així doncs, que aquest setmanari organitzi uns premis literaris no és cap casualitat, sinó la conseqüència del seu dinamisme.També crec un encert que la convocatòria estigui oberta a l’assaig, la narrativa i la poesia, ja que és la manera de fer créixer el patrimoni cultural del nostre país d’una manera més completa.Com també em sembla interessant la pluralitat del jurat, que precisament enguany compta amb la participació d’un guixolenc il•lustre, com l’escriptor Toni Sala, que després d’haver guanyat el Premi Sant Joan Caixa Sabadell amb la novel•la “Rodalies”, ara acaba de ser distingit amb el premi Nacional de Literatura. La meva felicitació més sincera, doncs.
I abans d’acabar la meva intervenció, permetin-me que agraeixi a l’equip de la Revista Àncora els seus esforços per organitzar aquest certamen i els animo a continuar endavant amb la mateixa empenta. Igualment, vull destacar i agrair la col•laboració de les diferents institucions amb qui compartim el patrocini, com són l’Ajuntament de Sant Feliu, la Diputació de Girona, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ràdio Sant Feliu.
I a tots vostès, que amb la seva presència donen més significat a aquest acte, els agraeixo que avui ens acompanyin. Moltes gràcies i molt bona tarda.”

Finalment l’Alcalde de Sant Feliu, Miquel Lobato va tancar l’acte, tot saludant i felicitant al jurat per la seva assenyada i unànime decisió. Va felicitar als participants, als premiats i als organitzadors, i va destacar que aquests tres premis cobreixen tot l’àmbit de creació literària, remarcant que els noms que porten els tres premis representen tres persones amb unes dimensions humanes que cal seguir homenatjant. Afirmà que els premis Àncora eren uns premis consolidats tant en qualitat com en dotació i que calia encoratjar al director del mateix per continuar fent la tasca del setmanari i dels premis.
El sr. Alcalde va felicitar al jurat, a la conferenciant i als guanyadors. També assenyalà que en aquest dia, la cultura era bandera a St. Feliu, per finalment acomiadar-se fins el darrer divendres d’octubre del proper any, com ve essent tradicional , data en que tindran lloc els propers premis literaris ÀNCORA en la seva setena edició.

SOPAR LITERARI
La jornada del lliurament dels Sisens Premis Literaris ÀNCORA es va concloure amb el tradicional sopar literari al Restaurant Can Salvi, on es va brindar per la continuïtat dels Premis Literaris i pel nou Estatut, comptant també amb el recital dels versos-rodolins redactats pel nostre company Lluís Palahí. Hi assistiren els guanyadors, membres dels jurats i acompanyants, patrocinadors, autoritats i membres de l’organització.

CARME FRIGOLA