SETENS PREMIS LITERARIS ÀNCORA

EL DE NARRATIVA EL GUANYA DAVID EDGAR CANTERO DE BARCELONA I EL DE POESIA MARINERA EL GUIXOLENC CARLES LAPUENTE.

La nit de les lletres locals va ser el 27 d'octubre i va ser una nit de màgia, com tot el que està relacionat amb la literatura. Un vespre-nit amb tots els ingredients per tal que els enamorats de la lletra impresa poguessin assaborir un refinat i literari menú que combinava savoir faire, espontaneïtat i lirisme, aportada per l'inquiet rapsode Enric Casasses i altres sorpreses.
Una nit de lletres sempre porta efectes sorprenents i cops amagats.
El Setmanari ÀNCORA va organitzar amb tota solemnitat la setena edició dels premis literaris que porten el nom d'aquesta capçalera. I ho va fer amb una cerimònia pulcra, dinàmica, a la Sala de Plens de l'Ajuntament.
Els guanyadors d'aquesta edició van ser un guixolenc i un barceloní. El guixolenc, Carles Lapuente, va guanyar en l'apartat poesia marinera Margarita Wirsing Bordas al que hi obtaven 23 obres. Es va presentar al concurs amb el pseudònim de Caliban, amb una poesia titulada “Sycorax (El negat, el mag i la bruixa)”. Aquesta composició va resultar guanyadora del premi, dotat amb 750 euros i trofeu. En l'explicació que va fer Lapuente al públic, va remarcar que s’havia inspirat amb l’obra literaria de Shakespeare “La Tempesta”.

PREMI DE POESIA MARINERA

Per la seva part, el jurat, format per Joaquim Molas, Àngela Ribas i Narcís Ruscalleda, va valorar d'aquesta composició diferents aspectes.

En va parlar Àngela Ribas, que va dir:" El jurat del Premi Poesia Margarita Wirsing i Bordas ha atorgat per unanimitat aquest premi a l’obra Sycorax (El negat, el mag i la bruixa) , presentat sota el pseudònim de Caliban, en considerar que es tracta d’un recull de poemes molt ben construït. Cal destacar-ne dues línies: l’elaboració formal i la matèria literària. El rigor de la forma es manifesta en les estructures dels sonets i les sextines, aquestes últimes clarament d’arrel brossiana. Pel que fa al contingut, es nodreix de diferents elements provinents de La tempesta, de Shakespeare, que esdevé el fil conductor dels sis poemes. Creiem, doncs, que la fusió entre forma i contingut fa de Sycorax una obra completa.
Pel que fa a les obres finalistes, aquest jurat ha valorat: -l’allunyament dels tòpics a Hi ha mar, encara? de Nauxer, que conté, a més, un subtil fons reivindicatiu;- el vers planer, i madur, d’ Una estàtua grega al fons del mar, d’Albatros: l’habilitat de trenar un diàleg íntim amb el mar , a l’obra Sons de mar de Selene i el mateix rigor formal , de què parlàvem abans, a La mar, l’amor de Pep de la Xarxa.

D’altra banda, afegir que aquesta cura per la forma ,projectada en diferents tipus d’ estrofes , més o menys convencionals, ha estat present en un bon nombre de les obres presentades en la convocatòria d’enguany.
Finalment, expressar la nostra més sincera felicitació al guanyador.”

PREMI DE NARRATIVA

El premi de narrativa Claudi Isern Llorens, dotat amb 1000€ i trofeu i en el qual s'hi havien presentat 14 treballs, va ser per l'obra del rebuscat títol “Quiescent reposa el puput dalt la branca” presentat sota el pseudònim de E.C.. Un pseudònim que ocultava la identitat del barceloní David Edgar Cantero Góngora. El més sorprenent de la vetllada va ser l'explicació que va donar el jove escriptor per desvetllar com havia realitzat aquesta obra. "Va ser gairebé d'una tirada, una nit que estava molest amb el fet que la meva companya de pis hagués rebut la visita del seu nòvio. El fet de no ser jo el nòvio em va portar cap a un desig irreprimible d'escriure tot allò que em passava pel cap i veig, ara, avui, que aquell text, força espontani i àgil, us ha agradat".
I al jurat de narrativa, format per Xavier Duran, Sergi Doria i Toni Sala, li havia agradat pel fet que, com va dir Xavier Duran, " L’obra guanyadora té un títol que pot provocar prevenció en certs lectors: “Quiescent reposa el puput dalt la branca”. Pot semblar que es tracta d’una obra feixuga i complexa, amb vocabulari sofisticat. Però seria una pena que alguns lectors deixessin de banda l’obra a causa del títol, perquè la narració es llegeix molt bé, és divertida i introdueix temàtiques actuals.
La història la narra en primera persona un home llicenciat en traducció i especialitzat en hongarès. Com ell reconeix, “els traductors d’hongarès no som molt necessaris en aquest país”, “però el dia que a algú li’n sorgeix la necessitat, la nostra raresa ens converteix en articles de valor incalculable”.
I l’oportunitat ariba quan la revista “Playboy” el crida per fer d’intèrpret davant la visita d’una famosa model de nu, que arriba de Budapest i no parla més que la seva llengua. A partir d’aquí, l’autor fa un retrat divertit i àcid tant del propi narrador com de la model i del món que l’envolta. I ho fa en un llenguatge àgil, treballat, imaginatiu. La narraciò té un bon ritme, és divertida i, malgrat les exageracions lògiques per caricaturitzar les situacions, és força versemblant. A més, és actual. Tracta temes com la pornografia, el món de les models i la nova onada que arriba dels països de l’Europa de l’Est que van abandonar el comunisme fa poc més d’una dècada i que ara es llencen a establir negocis amb la resta del continent, alguns dintre la llei, d’altres fregant-ne els límits i alguns obertament fora d’aquests límits.
El protagonista és un antiheroi. D’entrada, pateix una més que improbable síndrome de Jonathan Lipschitz. Comparteix pis amb una noia, però que és en realitat la nòvia d’un altre i que només el té com amic, com una persona en qui confiar i en qui anar a plorar recolzant-se damunt la seva espatlla, que, per la síndrome esmentada, va adquirint unes proporcions enormes. La feina amb la model no li va malament en el sentit de poder conèixer de prop aquella jove extraordinària, però no hi manquen els malsentesos, els error de traducció amb conseqüències molt negatives i, a més, ha de tenir cura de la noia hongaresa, a qui certes barreges gastronòmiques i la pràctica de certes addiccions posen en condicions que no són precisament les millors per treballar.
En llegir l’obra suposàvem que l’autor era jove i després això s’ha confirmat. L’animem a seguir escrivint amb aquesta energia i a seguir treballant l’estructura i l’estil per tal d’obtenir el llenguatge més efectiu. I creiem que si continua en aquesta línia aviat ens podrà oferir altres obres encara més atractives que aquesta.”

PARAULES DEL DIRECTOR D’ÀNCORA

El director del setmanari, Josep Maria Isern, va explicar en la seva intervenció que “la participació que hem tingut aquest any als Premis Àncora ha superat en quantitat la dels anys anteriors en les modalitats de poesia marinera i narrativa. 23 treballs en poesia i 14 de narrativa.
Però enguany, s’ha donat una circumstància que no havia passat mai des de que es varen instituir els premis l’any 2000, i és que no s´ha presentat cap treball per optar al Premi Enric Descayre i Salgas d’Investigació i Recerca.
Per intentar evitar aquest fet i per tal d’estimular-ne més la participació, estem estudiant la possibilitat que els participants puguin presentar també algun treball en la modalitat audiovisual i oferirem temàtiques d’interès que serveixin d’exemple per a futurs treballs.
La manca de presentació de treballs al premi esmentat quedarà compensada, si més no, per la imminent presentació i sortida a la llum del llibre editat per ÀNCORA amb el treball guanyador de l’any passat del guixolenc Joan Lázaro amb el títol de Invertebrats Marins (no artrópodes) del litoral de Sant. Feliu de Guíxols - De les illes Balelles a Port Salvi amb una gran quantitat de fotografies submarines a color.
Una cara nova s’ha incorporat aquest any al jurat del premi Descayre, si bé sense feina en aquesta ocasió, i és la llicenciada en geografia i història Obdulia Gutierrez, avui absent per qüestions personals, que ha substituït Josep Vicente, el qual com varen fer en el seu dia els companys Vallverdú i Masferrer, ha cregut que era hora de “jubilar-se” com a membre del jurat, i a qui agraïm la seva col•laboració durant tots aquests anys.
Seguint els consells dels membres del jurat, en l’apartat de poesia de la convocatòria dels vuitens Premis ÀNCORA de l’any vinent hi introduirem canvis per fer-la encara de més qualitat. Per aquest motiu, se’n suprimirà la denominació “marinera” fent que la participació quedi oberta a qualsevol tipus de poesia, i se’n variarà l’extensió.
També enguany, per aquest acte en el qual ara ens trobem, s’ha canviat l’acostumada conferència per un recital de poesia amb textos propis que, en aquesta ocasió ens oferirà el rapsode i autor català Enric Casasses, a qui agraïm per endavant la seva aportació en aquesta nit cultural.
Per acabar, aprofito l’ocasió per agrair públicament una vegada més a les institucions, entitats, membres del jurat i als participants el suport i la col•laboració que ens ofereixen per poder tirar endavant i convocar anualment aquest certamen al mes d’octubre. Un mes d’octubre que coincideix precisament amb l’aniversari de la fundació del nostre Setmanari.
ÀNCORA va sortir per primera vegada a la llum el 30 d’octubre de l’any 1947, per tant, d’aquí a tres dies entrarem als 60 anys d’existència. Per acabar-ho d’arrodonir, el proper mes de juny el Setmanari assolirà la fita d’arribar a l’edició número 3000. Tot això ha estat gràcies a la voluntat i a la desinteressada col•laboració de moltes persones que durant tots aquests anys han estimat l’ÀNCORA i Sant Feliu, i que han volgut que la història de la ciutat quedi reflectida setmana rera setmana a les nostres pàgines.
Finalment excusar l’absència dels representants de Cultura de la Generalitat a Girona i de la Diputació de Girona que per problemes d’agenda no poden assistir a aquest acte.”

CASASSES, LA FORÇA DE LA POESIA.
El rapsode català Enric Casasses, va fer gala de la seva maduresa creativa, i especialment, d'una peculiar posada en escena. El poeta va fer un repàs a diferents composicions seves, que en moltes ocasions s'emmarcaven com anell al dit en la temàtica d'uns premis atorgats en una ciutat de mar. Poemes com L'ham, o d'altres vinculats amb aspectes mariners, van causar sensació. La poesia, per uns minuts, va poder fluir lliurement i amb força en una sala de plens, més acostumada a la dialèctica política que no a les composicions pures d'un poeta genuí.

CLOENDA DE L’ACTE
Xavier Jonama, representant de l’Obra Social Caixa Sabadell, va expresar-se amb les següents paraules:

En nom de l’Obra Social Caixa Sabadell em plau assistir a l’acte d’atorgament de la setena edició dels Premis Àncora.
Un any més la nostra entitat col•labora amb uns premis que en cada edició promouen la literatura i per extensió la vida cultural de Sant Feliu de Guíxols. Uns premis que cada vegada tenen major difusió en el territori català, com demostra l’augment de participants en la modalitat de narrativa i poesia i la diversitat en la procedència dels textos. S’han presentat treballs d’autors de la població i també de molts indrets dels Països Catalans.
El foment dels premis literaris, amb el Premi Sant Joan Caixa Sabadell com a màxim exponent, és una de les principals línies de treball de l’aposta de l’Obra Social Caixa Sabadell per la literatura i aquests premis ens donen una nova ocasió de demostrar-ho.
A la nostra institució creiem que hi ha valors que només es transmeten amb la literatura. I per aquest motiu, abans d’acabar la meva intervenció, m’agradaria engrescar els autors a presentar treballs en la modalitat d’investigació Enric Descayre, que aquest any ha quedat deserta per manca de participants. Perquè un dels principals atractius de la convocatòria és la diversitat de gèneres: assaig, narrativa i poesia. Per tant, si volem que aquests premis continuïn enriquint el patrimoni cultural del país, els esforços s’han de dirigir en aquesta línia oberta i participativa.
Sens dubte, la consolidació i el creixement d’aquests premis és conseqüència del suport popular i del de les institucions i entitats que hi col•laborem. I és l’equip directiu del Setmanari Àncora que amb el seu treball constant es guanya la confiança de tothom. Des d’aquí aprofito per expressar-los el meu agraïment.
Com també vull agrair l’ajuda de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, la Diputació de Girona i Ràdio Sant Feliu, amb qui ens complau compartir la col•laboració del concurs. I a tots vostès els agraeixo la seva assistència Moltes gràcies i bona nit.

Per la seva banda, l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Miquel Lobato, va indicar que els Premis Àncora eren el resultat de la suma de diferents iniciatives i institucions, com el mateix setmanari, l'Ajuntament, Caixa de Sabadell, la Diputació, la Generalitat, Ràdio Sant Feliu, "però sobretot neixen per la tenacitat i energia de les persones: estic parlant del director, del jurat i dels participants".
Lobato va dir que L'Ajuntament, des del 2000, ha apostat fermament per aquests premis, "ja que l a confiança en les persones fa que hi posem esforç". L'alcalde va lamentar que no s'haguessin presentat persones al premi d'investigació, però malgrat aquest episodi negatiu, "hem de concloure que els premis estant en un bon moment i els altres han augmentat. Això els fa importants".

SOPAR LITERARI

Els premis literaris van acabar amb un sopar amb tots els membres del jurat i els guanyadors, acompanyats també dels representants polítics i dels organismes patrocinadors dels premis literaris, al restaurant Can Salvi de Sant Feliu de Guíxols. En un moment de la nit es va brindar per Àncora i el seu aniversari, i pels premis vinents.

El setmanari ÀNCORA va sortir per primera vegada a la llum el 30 d’octubre de l’any 1947, per tant, aquest exemplar que tenir a les mans és el primer que transcorre en el 60è any d’existència. Per acabar-ho d’arrodonir, el proper mes de juny el Setmanari assolirà la fita d’arribar a l’edició número 3000.

Text i fotos: PERE CARRERAS.